Curs 2023-2024

Anna Heringer (Rosenheim, Alemanya, 1977) va estudiar arquitectura a la Kunstuniversität Linz, a Àustria on ara és professora. És membre d’honor de la Cátedra UNESCO d’Arquitectura de Terra, Cultures Constructives i Desenvolupament Sostenible.

Focalitza el seu treball en l’ús de materials naturals i locals amb tècniques neoartesanals. Per a ella, l’arquitectura és una eina per a millorar les condicions de vida de les persones, per la seva capacitat d’augmentar la qualitat ecològica, social i estètica del nostre entorn. Així ho expressa al Manifest de Laufen, promogut per ella mateixa i per l’Andres Lepik al 2013. 

La seva escola METI a Rudrapur (2005-2006), que va ser projectada en col·laboració amb Eike Rosweg –i que havia estat inicialment el seu projecte final de carrera–, ha estat guardonada internacionalment per l’ús que fa de materials i tècniques locals. Està construida amb murs de terra i palla i encavallades de bambú i incorpora elements bioclimàtics com gelosies i porxos. L’execució la van realitzar 25 operaris de la comunitat local que van ser formats abans en les tèncniques constructives emprades.

Ha rebut diversos premis internacionals com el Global Award for Sustainable Architecture, el Premi AR Emerging Architecture o el RIBA International Fellowship. El seu treball ha estat exposat al MoMA New York, al V&A Museum a Londres i a la Biennale di Venezia, entre d’altres. El 4 de març de 2026, va parlar de "Frugalitat" –en un diàleg amb l'arquitecta Dominique Gauzin-Müller– com a part del cicle Episodes, organitzat per la secció del DPA Vallès a la sala d'actes de l'ETSAV.

Diébédo Francis Kéré (Gando, Burkina Faso, 1965) és arquitecte per la Technische Universität Berlin (2004) i premi Pritzker d’Arquitectura 2022. 

Les grans dificultats d’accés a l’educació i l’escassa qualitat de les escoles en l’Àfrica rural, de la qual prové, van ser determinants en la seva decisió d’estudiar arquitectura. La seva pràctica li permet portar el debat arquitectònic a aquests contextos d’escassetat extrema, afrontant els reptes socials, econòmics i ambientals de les comunitats africanes, a través d’una arquitectura transformadora que s’entén com a requisit necessari per al llur desenvolupament i cohesió. 

Amb gran sensibilitat per als recursos i les necessitats locals, Kéré combina tècniques de construcció tradicionals amb solucions innovadores per a aconseguir edificis inspiradors i de gran qualitat ambiental, íntimament vinculats a la comunitat a través de la participació directa. Un dels trets distintius de la seva obra és la centralitat que atorga al comportament bioclimàtic, considerant la ventilació natural, la producció d’ombra o l’ús adequat de la llum natural com a condicions essencials que permeten vincular els valors i coneixements propis de la comunitat amb el camí de la sostenibilitat.

Tal i com diu el jurat del premi Pritzker, “la seva sensibilitat cultural no només aporta justícia social i mediambiental, sinó que en guia tot el procés, conscient que és el camí cap a la legitimitat d'un edifici en una comunitat. Sap, des de dins, que l'arquitectura no consisteix en l'objecte, sinó en l'objectiu; no en el producte, sinó en el procés”.