Curs 2018-2019

Gion Caminada (Vrin, Suïssa, 1957) és arquitecte i professor a l’ETH de Zuric.

La seva generació va plantejar-se, a la dècada dels 1990, reclamar el dret a viure del territori, a la Vall de Vrin, als Grisons suïssos, d’on és originari. Davant el discurs urbà dominant, va proposar un discurs des del territori, sense resignar-se a adoptar un rol subsidiari de servei turístic al ciutadà desitjós del contacte amb una pretesa natura immaculada.

Amb la intenció de deturar l’emigració i recuperar la població necessària per tenir dret a serveis essencials per a una vida digna, Caminada i els seus veïns van redefinir els recursos del seu territori i les infraestructures per a emprar-los i transformar-los, per tal de produir a la vall el valor adjunt que evités ser un mer proveïdor de recursos a la industria urbana. En aquest esforç —que encara continua— van redefinir la tradició tot recuperant-la —perquè és veritat!—. El seu ús del bosc i de la fusta, de les pastures, de l'aigua i del control de l’erosió, són exemples del retrobament de la tradició en formes noves que tenen, en la seva arquitectura, un magnífic referent. La proposta de Caminada a Vrin és un exemple tant de la necessitat de recuperar el territori i allò que ens hi uneix, com d’utilitzar les eines que aquesta tasca ens proporciona per a definir una altra relació amb els recursos, per a configurar una nova arquitectura: la que necessitem per a enfrontar els reptes als que estem avui sotmesos.

Gion Caminada va inaugurar el curs acadèmic 2015-2016 a l’Escola d’Arquitectura del Vallès amb la conferència Scaffir Loghens / Orte Schaffen / Crear llocs, i manté contactes amb diversos professors de la nostra escola. La seva experiència a Vrin està relatada al llibre Cul Zuffel e l’Aura Dado, que està disponible, com molta de la seva obra, a la nostra biblioteca.

Pietro Laureano (Tricarico, Itàlia, 1951) és arquitecte i consultor de la UNESCO per a ecosistemes en perill.

La seva experiència professional té a veure amb la recuperació d’oasis i del coneixement tradicional que els ha fet possibles. La descripció que fa dels oasis, dels fenòmens que permeten la seva creació —tots els oasis són creats socialment—, el seu manteniment i gestió, no és sinó una definició del que és l’arquitectura i la seva missió avui: la creació d’espais habitables.

El seu interès rau en que la humanitat està fent front a un vell repte però a una escala nova. A moltes tradicions, la humanitat neix a un paradís on viu feliç però, ignorant, abusa i destrueix aquest paradís i el transforma en un desert. És aleshores quan, pobre i desvalguda, ha d’aprendre a crear l’oasi per a sobreviure, per poder habitar en aquest nou món que dissortadament ha creat. Laureano afirma que això es exactament el que estem fent avui amb el planeta. Destruir el paradís en el que hem nascut com a espècie i ens desenvolupem com a éssers socials. I que, indefugiblement, hem de crear oasis, hem d’aprendre a configurar habitabilitat en mig d’aquest desert que estem creant a escala planetària.

Quins recursos, com es gestionen en els oasis —i, essencialment, l’aigua— serveix de lliçó tant sobre la tasca que hem de fer com arquitectes com de la manera d’enfrontar-la aprenent del coneixement tradicional, en tant és font i inspiració dels recursos conceptuals i tècnics que necessitem.

Pietro Laureano ha donat varies conferències a l’Escola d’Arquitectura del Vallès, i tots els seus llibres, que són referents per a molts de nosaltres, són a la biblioteca de l'escola.