Curs 2022-2023

Denise Scott Brown (Nkana, a l’actual Zàmbia, 1931) és una arquitecta, urbanista, escriptora i professora nord-americana, sòcia –des de 1980– de l’estudi Venturi Scott-Brown a Filadèlfia. 

És autora, amb Robert Venturi i Steven Izenour, de Learning from Las Vegas (1972, revisat el 1977), un manifest crític amb el moviment modern en arquitectura que va obrir les portes a una pràctica basada en una nova mirada sobre la realitat que dona valor a l’ordinari i al potencial expressiu del signe, des de l’escala de l’edifici fins a la del paisatge. La seva tasca docent i la producció arquitectònica del seu estudi es nodreixen d’aquesta capacitat d’observació i transgressió. S'ha associat el text –resultat d'un taller amb estudiants de l'escola d'arquitectura de Yale– amb l'aparició de l'arquitectura postmoderna, tot i que l'ha sobreviscuda i encara avui és una guia vàlida per a llegir el nostre entorn sense prejudicis estètics.

El 1991, Robert Venturi va rebre en solitari el premi Pritzker –el guardó més prestigiós en arquitectura– tot i que l’autoria dels projectes era compartida i no va ser fins el 2013 que, des de Harvard, es va iniciar una petició oberta per a aconseguir un reconeixement retroactiu del seu mèrit que, encara avui, no s’ha produït. El 2017 guanya el premi Jane Drew –atorgat per l'Architects' Journal– per la força inspiradora del seu pensament i la seva obra.

Alison Smithson (Sheffield, 1928. Londres, 1993) va ser una arquitecta, urbanista i dissenyadora britànica, sòcia de Peter Smithson, part de l’Independent Group –juntament a altres arquitectes i artistes– i membre del Team 10, un grup heterogeni amb gran influència en la segona meitat del segle XX a Europa. Amb el nom de ‘not quite architecture’, va escriure també sobre moda, comunicació gràfica i històries infantils.

Va reivindicar l’estètica del ‘as found’, en relació a les qualitats específiques del lloc on s’actua i dels materials que s’utilitzen. Aquest posicionament va portar el crític Reyner Banham a definir la seva arquitectura –escassa però molt significativa– com a ‘new brutalism’, cosa que ha condicionat el reconeixement posterior de la seva obra. Més enllà d'això, els seus escrits continuen tenint la màxima vigència.

El pensament dels Smithson s’orienta cap a la responsabilitat social de l’arquitecte, com a hereu i transmissor d’una cultura inclusiva que cal orientar vers l’individu, l’espai que habita i la seva capacitat de construir una comunitat. Lluny de ser dogmàtic, és un pensament receptiu a diversos registres culturals, format per juxtaposicions i connexions fructíferes amb altres camps.