HERINGER, Curs 2023-2024

Anna Heringer (Rosenheim, Alemanya, 1977) va estudiar arquitectura a la Kunstuniversität Linz, a Àustria on ara és professora. És membre d’honor de la Cátedra UNESCO d’Arquitectura de Terra, Cultures Constructives i Desenvolupament Sostenible.

Focalitza el seu treball en l’ús de materials naturals i locals amb tècniques neoartesanals. Per a ella, l’arquitectura és una eina per a millorar les condicions de vida de les persones, per la seva capacitat d’augmentar la qualitat ecològica, social i estètica del nostre entorn. Així ho expressa al Manifest de Laufen, promogut per ella mateixa i per l’Andres Lepik al 2013. 

La seva escola METI a Rudrapur (2005-2006), que va ser projectada en col·laboració amb Eike Rosweg –i que havia estat inicialment el seu projecte final de carrera–, ha estat guardonada internacionalment per l’ús que fa de materials i tècniques locals. Està construida amb murs de terra i palla i encavallades de bambú i incorpora elements bioclimàtics com gelosies i porxos. L’execució la van realitzar 25 operaris de la comunitat local que van ser formats abans en les tèncniques constructives emprades.

Ha rebut diversos premis internacionals com el Global Award for Sustainable Architecture, el Premi AR Emerging Architecture o el RIBA International Fellowship. El seu treball ha estat exposat al MoMA New York, al V&A Museum a Londres i a la Biennale di Venezia, entre d’altres.

KÉRÉ, Curs 2023-2024

Diébédo Francis Kéré (Gando, Burkina Faso, 1965) és arquitecte per la Technische Universität Berlin (2004) i premi Pritzker d’Arquitectura 2022. 

Les grans dificultats d’accés a l’educació i l’escassa qualitat de les escoles en l’Àfrica rural, de la qual prové, van ser determinants en la seva decisió d’estudiar arquitectura. La seva pràctica li permet portar el debat arquitectònic a aquests contextos d’escassetat extrema, afrontant els reptes socials, econòmics i ambientals de les comunitats africanes, a través d’una arquitectura transformadora que s’entén com a requisit necessari per al llur desenvolupament i cohesió. 

Amb gran sensibilitat per als recursos i les necessitats locals, Kéré combina tècniques de construcció tradicionals amb solucions innovadores per a aconseguir edificis inspiradors i de gran qualitat ambiental, íntimament vinculats a la comunitat a través de la participació directa. Un dels trets distintius de la seva obra és la centralitat que atorga al comportament bioclimàtic, considerant la ventilació natural, la producció d’ombra o l’ús adequat de la llum natural com a condicions essencials que permeten vincular els valors i coneixements propis de la comunitat amb el camí de la sostenibilitat.

Tal i com diu el jurat del premi Pritzker, “la seva sensibilitat cultural no només aporta justícia social i mediambiental, sinó que en guia tot el procés, conscient que és el camí cap a la legitimitat d'un edifici en una comunitat. Sap, des de dins, que l'arquitectura no consisteix en l'objecte, sinó en l'objectiu; no en el producte, sinó en el procés”.

SMITHSON, Curs 2022-2023

Alison Smithson (Sheffield, 1928. Londres, 1993) va ser una arquitecta, urbanista i dissenyadora britànica, sòcia de Peter Smithson, part de l’Independent Group –juntament a altres arquitectes i artistes– i membre del Team 10, un grup heterogeni amb gran influència en la segona meitat del segle XX a Europa. Amb el nom de ‘not quite architecture’, va escriure també sobre moda, comunicació gràfica i històries infantils.

Va reivindicar l’estètica del ‘as found’, en relació a les qualitats específiques del lloc on s’actua i dels materials que s’utilitzen. Aquest posicionament va portar el crític Reyner Banham a definir la seva arquitectura –escassa però molt significativa– com a ‘new brutalism’, cosa que ha condicionat el reconeixement posterior de la seva obra. Més enllà d'això, els seus escrits continuen tenint la màxima vigència.

El pensament dels Smithson s’orienta cap a la responsabilitat social de l’arquitecte, com a hereu i transmissor d’una cultura inclusiva que cal orientar vers l’individu, l’espai que habita i la seva capacitat de construir una comunitat. Lluny de ser dogmàtic, és un pensament receptiu a diversos registres culturals, format per juxtaposicions i connexions fructíferes amb altres camps. 

SCOTT-BROWN, Curs 2022-2023

Denise Scott Brown (Nkana, a l’actual Zàmbia, 1931) és una arquitecta, urbanista, escriptora i professora nord-americana, sòcia –des de 1980– de l’estudi Venturi Scott-Brown a Filadèlfia. 

És autora, amb Robert Venturi i Steven Izenour, de Learning from Las Vegas (1972, revisat el 1977), un manifest crític amb el moviment modern en arquitectura que va obrir les portes a una pràctica basada en una nova mirada sobre la realitat que dona valor a l’ordinari i al potencial expressiu del signe, des de l’escala de l’edifici fins a la del paisatge. La seva tasca docent i la producció arquitectònica del seu estudi es nodreixen d’aquesta capacitat d’observació i transgressió. S'ha associat el text –resultat d'un taller amb estudiants de l'escola d'arquitectura de Yale– amb l'aparició de l'arquitectura postmoderna, tot i que l'ha sobreviscuda i encara avui és una guia vàlida per a llegir el nostre entorn sense prejudicis estètics.

El 1991, Robert Venturi va rebre en solitari el premi Pritzker –el guardó més prestigiós en arquitectura– tot i que l’autoria dels projectes era compartida i no va ser fins el 2013 que, des de Harvard, es va iniciar una petició oberta per a aconseguir un reconeixement retroactiu del seu mèrit que, encara avui, no s’ha produït. El 2017 guanya el premi Jane Drew –atorgat per l'Architects' Journal– per la força inspiradora del seu pensament i la seva obra.

CLÉMENT, Curs 2021-2022

Gilles Clément (Argenton-sur-Creuse, França, 1943) és un jardiner, paisatgista, professor i assagista francès. 

La seva pràctica i els seus escrits han transformat profundament el nostre pensament sobre la interacció dels humans i la natura. La publicació de Le jardin en mouvement (1991) –escrit a partir de l’experiència en el seu propi jardí de Crozant– replanteja el caràcter d’aquest àmbit com el lloc on les espècies vegetals i animals es desenvolupen sota la mirada atenta d’un jardiner que coneix, té cura i coopera amb els processos naturals. 

A partir de Le jardin planétaire (1997), basat en els principis de l’humanisme ecològic, Clément proposa entendre tota la Terra com a jardí, resultat de l’acció humana sobre un medi finit que cal conduir activament en el mateix sentit del jardí en moviment, tant des de l’acció i la decisió com des de la no-acció i la indecisió.

La progressiva desaparició dels boscos primaris i la pobresa ecològica dels nostres cultius deixen a la vista el potencial del que anomena ‘tercer paisatge’, definit en relació als dos anteriors com el conjunt d’espais desatesos o abandonats que, si som capaços de reconnectar a escala territorial, poden oferir un alt valor ecosistèmic i la biodiversitat necessària per a pal·liar la degradació de l’entorn antròpic, tal com ens explica al Manifeste du tiers-paysage (2004). 

JACOBS, Curs 2021-2022

Jane Jacobs (Scranton, Pennsylvania, 1916. Toronto, 2006) va ser una periodista autodidacta, pensadora, escriptora i activista amb gran influencia en l’urbanisme, la sociologia i l’economia. Probablement, la rellevància i el reconeixement internacional de la seva obra és més gran avui que en els anys que va escriure The death and life of great american cities (1961).

El llibre és un referent de la renovació urbana des de la consideració i les reivindicacions dels habitants i el seu benestar. Ara que la transformació de la ciutat és un tema central en la formació i les actuacions d’arquitectes i altres disciplines, el text manté la seva absoluta vigència com a guia de reflexió i acció.

Jacobs convida a observar la ciutat per a comprendre la complexitat organitzada que la caracteritza. En els seus escrits, l’espai públic hi té un paper força destacat. La presència d’ulls al carrer –en l’expressió que utilitzava habitualment– ofereix la imatge de la seguretat i la vitalitat que han de garantir-ne les condicions de confiança i sociabilitat. Recuperar la vida a l’espai públic –de fet, retornar-li el caràcter públic– és imprescindible per a humanitzar la ciutat. El carrer és un espai de trobada i diàleg que està molt present en les propostes de regeneració que parteixen dels moviments socials i que consideren els processos participatius com a manera de construir el capital social. 

HERRERO, Curs 2020-2021

Yayo Herrero (Madrid, 1965) és antropòloga social, activista ecofeminista i professora de la UNED.

Partint d’un discurs centrat en la crisi ecològica, construeix una visió sobre la nostra realitat que no només recull una afinada crítica a les profundes causes d’aquesta crisi, sinó la necessitat de reconstruir una societat ecològica ancorada a unes profundes arrels en el manteniment i la cura de la vida i de les persones, recuperant i valorant les tasques de reproducció i reconstrucció vital que, molt sovint i no per casualitat, no entren en els comptes de l’economia.

Si la utilitat de l’aquitectura és procurar habitabilitat i aixopluc a les activitats humanes, el discurs de Yayo Herrero és un discurs que ens ajuda a connectar la tasca de l’arquitecte en la construcció d’una societat ecològica.

Ha estat coordinadora d’Ecologistas en Acción i és autora de nombrosos llibres i articles que recullen el seu pensament. Recomanem La gran encrucijada. Sobre la crisis social y el cambio de ciclo histórico, escrita amb Fernando Prats i Alicia Torrego, així com La vida en el centro, amb Marta Pascual i Maria González Reyes.

Yayo Herrero va inaugurar el curs acadèmic 2018-2019 amb la conferència Límites, vulnerabilidad y equidad: sostener la vida en la ciudad, i manté contactes amb diversos professors de l'escola.

NAREDO, Curs 2020-2021

José Manuel Naredo (Madrid, 1942) és economista, Premio Nacional de Economia y Medio Ambiente i especialista en habitatge.

És un dels principals economistes ecològics i precursor dels comptes físics de l’economia. Partint de l’economia agrària, el plantejament de l’economia des de la consideració dels recursos naturals emprats i la seva renovabilitat, Naredo aborda aquesta compatibilitat física en nombrosos camps —agricultura, aigua, materials, ciutat— i n’extreu conseqüències que ens permeten construir una visió imprescindible per anar cap a una societat ecològica.

Per a nosaltres, com a arquitectes, conèixer quins són els recursos que emprem per a construir i mantenir l’habitabilitat —l’aixopluc de les activitats humanes, que és la utilitat essencial de l’arquitectura— i fins a quin punt els fem servir de forma adequada, és imprescindible per a fer que la nostra tasca col·labori en la necessària transformació social vers la sostenibilitat.

A més, Naredo és especialista en habitatge. Ha reflexionat sobre edificació i ciutat acostant el seu treball al nostre camp d’actuació. Col·laborador de l’Escola d’Arquitectura de Madrid (vegeu articles a http://habitat.aq.upm.es/), ha donat diverses conferències a la nostra escola, mostrant-nos sempre reflexions lúcides, oportunes i enunciades amb una enorme capacitat de comunicació.

De la seva amplíssima bibliografia, recomanem Luces en el laberinto, on fa una reflexió general des de el seu pensament en diàleg amb Jorge Riechmann i Òscar Carpintero, Las cuentas del agua en España, un document seriós sobre com abordar la comptabilitat ambiental a escala territorial i, per a qui vulgui adquirir una visió diferent de l’economia, La economia en evolución. 

LACATON, Curs 2019-2020

Anne Lacaton (Sent Pardol de la Ribiera, França, 1955) és arquitecta de Lacaton & Vassal i professora a l'ETH Zuric. Amb Jean-Philippe Vassal, han rebut el Pritzker Prize 2021.

Des dels seus inicis professionals el 1987, Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal han treballat en la reinterpretació i transformació de l'entorn construït, amb uns criteris d'innovació i responsabilitat ambiental que permeten replantejar l'ètica i el paper social dels arquitectes. El seu projecte-manifest Plus: La Vivienda Colectiva: Territorio de Excepción —publicat a Gustavo Gili el 2007— és encara avui el referent d'un tipus d'intervenció que posa en valor la realitat construïda —l'habitatge, en aquest cas— i desenvolupa el seu potencial de millora i regeneració a diverses escales, des de la casa fins a la ciutat. 

La renovació de l'antic Palais Tokyo de París com a espai de creació contemporània —entre 2001 i 2014— és un excel·lent exemple d'aquesta forma d'operar, que implica una nova cultura del patrimoni, definit com allò que rebem i que ens cal retornar millorat i en ús. El resultat és una estètica de la quotidianitat ­—de l’ordinari— i de la reparació que impregna la seva obra: “l’existent s'erigeix com un suport poderós de la imaginació.”

A banda de l’obra citada, són imprescindibles els assaigs “Para continuar la ciudad de otro modo”, inclòs al volum monogràfic de la revista 2G (2007), “La libertad estructural, condición del milagro”, publicat en un segon volum monogràfic de 2G (2012), o el llibre Actitud, de 2017.

BO BARDI, Curs 2019-2020

Lina Bo Bardi (Roma, Itàlia, 1914. São Paulo, Brasil, 1992) va ser arquitecta i guardonada in memoriam amb el Lleó d'Or de la Biennal de Venècia 2021.

És una de les arquitectes més influents de l’arquitectura brasilera del segle XX. Les seves obres se centren en la recerca d’una arquitectura humana capaç d’entrellaçar-se amb la cultura i la vida quotidiana. Actualment segueixen essent un gran referent, com ho demostra el Lleó d'Or a la trajectòria rebut el 2021 in memoriam.

Entre les obres més significatives hi podem destacar el centre cultural Sesc Pompéia (São Paulo, 1977), que revitalitza un antic recinte industrial que havia de ser enderrocat transformant-lo en un node vital i lloc de trobada intergeneracional per a la ciutat. El nou carrer que s’obre pas entre les velles fàbriques convida els habitants a integrar el complex en la seva vida diària de manera activa i a formar part dels esdeveniments que s’hi duen a terme. Lina creia en l’experiència de transformació social a través del coneixement i aquesta obra n’és una magnífica mostra.

Dona polifacètica i gran compromesa social, també va treballar en el teatre, cinema, arts plàstiques, escenografia, disseny de mobles i exposicions. Va ser editora de revistes que van contribuir a conformar críticament una forma de vida moderna sensible amb l’ambient i la cultura popular. El llibre Lina Bo Bardi por escrito: Textos escogidos 1943-1991, traduït el 2014 amb motiu del seu centenari, és un bon recull del seu pensament.

LAUREANO, Curs 2018-2019

Pietro Laureano (Tricarico, Itàlia, 1951) és arquitecte i consultor de la UNESCO per a ecosistemes en perill.

La seva experiència professional té a veure amb la recuperació d’oasis i del coneixement tradicional que els ha fet possibles. La descripció que fa dels oasis, dels fenòmens que permeten la seva creació —tots els oasis són creats socialment—, el seu manteniment i gestió, no és sinó una definició del que és l’arquitectura i la seva missió avui: la creació d’espais habitables.

El seu interès rau en que la humanitat està fent front a un vell repte però a una escala nova. A moltes tradicions, la humanitat neix a un paradís on viu feliç però, ignorant, abusa i destrueix aquest paradís i el transforma en un desert. És aleshores quan, pobre i desvalguda, ha d’aprendre a crear l’oasi per a sobreviure, per poder habitar en aquest nou món que dissortadament ha creat. Laureano afirma que això es exactament el que estem fent avui amb el planeta. Destruir el paradís en el que hem nascut com a espècie i ens desenvolupem com a éssers socials. I que, indefugiblement, hem de crear oasis, hem d’aprendre a configurar habitabilitat en mig d’aquest desert que estem creant a escala planetària.

Quins recursos, com es gestionen en els oasis —i, essencialment, l’aigua— serveix de lliçó tant sobre la tasca que hem de fer com arquitectes com de la manera d’enfrontar-la aprenent del coneixement tradicional, en tant és font i inspiració dels recursos conceptuals i tècnics que necessitem.

Pietro Laureano ha donat varies conferències a l’Escola d’Arquitectura del Vallès, i tots els seus llibres, que són referents per a molts de nosaltres, són a la biblioteca de l'escola.

CAMINADA, Curs 2018-2019

Gion Caminada (Vrin, Suïssa, 1957) és arquitecte i professor a l’ETH de Zuric.

La seva generació va plantejar-se, a la dècada dels 1990, reclamar el dret a viure del territori, a la Vall de Vrin, als Grisons suïssos, d’on és originari. Davant el discurs urbà dominant, va proposar un discurs des del territori, sense resignar-se a adoptar un rol subsidiari de servei turístic al ciutadà desitjós del contacte amb una pretesa natura immaculada.

Amb la intenció de deturar l’emigració i recuperar la població necessària per tenir dret a serveis essencials per a una vida digna, Caminada i els seus veïns van redefinir els recursos del seu territori i les infraestructures per a emprar-los i transformar-los, per tal de produir a la vall el valor adjunt que evités ser un mer proveïdor de recursos a la industria urbana. En aquest esforç —que encara continua— van redefinir la tradició tot recuperant-la —perquè és veritat!—. El seu ús del bosc i de la fusta, de les pastures, de l'aigua i del control de l’erosió, són exemples del retrobament de la tradició en formes noves que tenen, en la seva arquitectura, un magnífic referent. La proposta de Caminada a Vrin és un exemple tant de la necessitat de recuperar el territori i allò que ens hi uneix, com d’utilitzar les eines que aquesta tasca ens proporciona per a definir una altra relació amb els recursos, per a configurar una nova arquitectura: la que necessitem per a enfrontar els reptes als que estem avui sotmesos.

Gion Caminada va inaugurar el curs acadèmic 2015-2016 a l’Escola d’Arquitectura del Vallès amb la conferència Scaffir Loghens / Orte Schaffen / Crear llocs, i manté contactes amb diversos professors de la nostra escola. La seva experiència a Vrin està relatada al llibre Cul Zuffel e l’Aura Dado, que està disponible, com molta de la seva obra, a la nostra biblioteca.