Curs 2019-2020

Anne Lacaton (Sent Pardol de la Ribiera, França, 1955) és arquitecta de Lacaton & Vassal i professora a l'ETH Zuric. Amb Jean-Philippe Vassal, han rebut el Pritzker Prize 2021.

Des dels seus inicis professionals el 1987, Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal han treballat en la reinterpretació i transformació de l'entorn construït, amb uns criteris d'innovació i responsabilitat ambiental que permeten replantejar l'ètica i el paper social dels arquitectes. El seu projecte-manifest Plus: La Vivienda Colectiva: Territorio de Excepción —publicat a Gustavo Gili el 2007— és encara avui el referent d'un tipus d'intervenció que posa en valor la realitat construïda —l'habitatge, en aquest cas— i desenvolupa el seu potencial de millora i regeneració a diverses escales, des de la casa fins a la ciutat. 

La renovació de l'antic Palais Tokyo de París com a espai de creació contemporània —entre 2001 i 2014— és un excel·lent exemple d'aquesta forma d'operar, que implica una nova cultura del patrimoni, definit com allò que rebem i que ens cal retornar millorat i en ús. El resultat és una estètica de la quotidianitat ­—de l’ordinari— i de la reparació que impregna la seva obra: “l’existent s'erigeix com un suport poderós de la imaginació.”

A banda de l’obra citada, són imprescindibles els assaigs “Para continuar la ciudad de otro modo”, inclòs al volum monogràfic de la revista 2G (2007), “La libertad estructural, condición del milagro”, publicat en un segon volum monogràfic de 2G (2012), o el llibre Actitud, de 2017.

Lina Bo Bardi (Roma, Itàlia, 1914. São Paulo, Brasil, 1992) va ser arquitecta i guardonada in memoriam amb el Lleó d'Or de la Biennal de Venècia 2021.

És una de les arquitectes més influents de l’arquitectura brasilera del segle XX. Les seves obres se centren en la recerca d’una arquitectura humana capaç d’entrellaçar-se amb la cultura i la vida quotidiana. Actualment segueixen essent un gran referent, com ho demostra el Lleó d'Or a la trajectòria rebut el 2021 in memoriam.

Entre les obres més significatives hi podem destacar el centre cultural Sesc Pompéia (São Paulo, 1977), que revitalitza un antic recinte industrial que havia de ser enderrocat transformant-lo en un node vital i lloc de trobada intergeneracional per a la ciutat. El nou carrer que s’obre pas entre les velles fàbriques convida els habitants a integrar el complex en la seva vida diària de manera activa i a formar part dels esdeveniments que s’hi duen a terme. Lina creia en l’experiència de transformació social a través del coneixement i aquesta obra n’és una magnífica mostra.

Dona polifacètica i gran compromesa social, també va treballar en el teatre, cinema, arts plàstiques, escenografia, disseny de mobles i exposicions. Va ser editora de revistes que van contribuir a conformar críticament una forma de vida moderna sensible amb l’ambient i la cultura popular. El llibre Lina Bo Bardi por escrito: Textos escogidos 1943-1991, traduït el 2014 amb motiu del seu centenari, és un bon recull del seu pensament.