Vés al contingut (premeu Retorn)

Metròpolis Cinefòrum ETSAV

Cicle de pel·lícules presentades i comentades per professors i estudiants, la nit dels dilluns
Metròpolis Cinefòrum ETSAV

 

 

 

Dilluns 12 de novembre a les 19:00h, es projecta la pel·lícula del director francès Claude Faraldo (1973) 

Temroc

presentada per l'Enric Masip a la sala d'actes. Després de la projecció, hi haurà un debat sobre la mateixa. 

 

Com a mínim des de l’Abbé Laugier que es repeteix sovint que l’arquitectura, la casa, ens fa habitable el món. Ara també sabem, com a mínim des de Kazuo Shinohara, que la casa és un factor de normalització, d’alienació. Com emancipar-nos i rebelar-nos contra ella? Themroc n’és una resposta (EM). 

 

5 de novembre a les 19:00h, es projecta la pel·lícula del director britànic Peter Greenaway (1982),
presentada pel Pere Fuertes, a la sala d'actes. 

The Draughtsman's Contract

Hi ha pel·lícules que capten l’atenció d’un arquitecte per la proximitat temàtica. N’hi ha d’altres que ho fan perquè la seva mirada sobre el món ens captiva o ens porta a l’enganyós terreny de la complicitat. Peter Greenaway és autor d’algun film d’aquesta segona categoria. No em refereixo a The Belly of an Architect (1987), que podria passar per ser una obra del primer grup, sinó a la seva segona pel·lícula, El Contracte del Dibuixant

És una obra que marca una generació que ara estem rondant, per damunt o per sota, els 50 i ho aconsegueix gràcies a la mirada particular del director, construïda amb rigor i capacitat pel joc a parts iguals. L’acció està localitzada a finals del segle disset en el manor anglès de Groombridge Place, obra de l’arquitecte Philip Packer (sembla ser que projectada amb la col·laboració de sir Christopher Wren). 

El món que construeix Greenaway no intenta acostar aquella realitat distant sinó mantenir-la lluny —fins i tot amb el treball alienant dels actors— i transformar-la augmentant-la fins a extrems, de vegades, grotescos, com acaba passant amb la pròpia trama argumental. Però la música de Michael Nyman és potser el ‘personatge’ que millor sap interpretar aquest desig de llunyania i desmesura. Prenent com a base Henry Purcell, la banda sonora és capaç de transmetre el ritme adequat a cada moment, fins el punt d’encomanar al sentit de la vista la tensió de l’escena. Versiona —i distorsiona— Purcell en un exercici musical brillant, hipnòtic i reiteratiu, que dialoga a la perfecció amb el missatge igualment hermètic de les imatges. 

És difícil sentir empatia pels personatges —així ho deu voler Greenaway, amb totes aquestes precaucions gairebé mecàniques— i, no obstant, també és difícil apartar la mirada i l’oïda de la pantalla. Proveu-ho si no; «chasing sheep is best left to shepherds» (PF). 

 

29 d'octubre a les 19:00h, es projecta la pel·lícula del director mexicà Alejandro G. Iñárritu (2014),
amb la conferència prèvia del reconegut director d'art Balter Gallart, a la sala d'actes. 

Birdman

El cinema d’Alejandro G. Iñarritu, no deixa indiferent a ningú o almenys a ningú que tingui interès en el cinema i és precisament per això que l’he triat i Birdman és per mi la seva obra més personal i per tant la més interessant. Si hi ha alguna característica que defineixi Iñarritu és la seva passió que moltes vegades és grandiloqüent i embafadora, fent que algunes de les seves obres anteriors siguin pretensioses i artificials.

Birdman però, és tot el contrari, aquí Iñarritu fa un exercici d’humilitat i sentit de l’humor, abordant la pel·lícula amb una barreja de comèdia negra, drama psicològic i cinema fantàstic, d’una manera intel·ligent, imaginativa i equilibrada.

Birdman és també, una crítica acida del món del show business, i per tant d’ell mateix i del món que l’envolta, de manera que s’ha agut de despullar i exposar a la vista de tothom el seu ego i les seves inseguretats, a través dels ulls de Riggan Thomson (meravellós Michael Keaton, segurament en la seva millor interpretació), un actor de Hollywood en hores baixes que ho arrisca tot per produir, dirigir i protagonitzar la coneguda obra de teatre “De què parlem quan parlem de l’amor” de Raymon Carver, per tal de recuperar el seu prestigi i a la vegada fer un salt qualitatiu en la seva carrera i passar a ser un artista en lletres majúscules.

En aquest viatge Iñarritu ens porta literalment de la mà, fent-nos entrar en el submón de les bambolines d’un teatre de Broadway on trobarem tot un conjunt de personatges, interpretats magistralment, per uns actors que voregen la perfecció (Edward Norton, Naomi Watts, Emma Stone...) amb totes les seves pors i inseguretats, que es mostren sense filtre davant la càmera, fent-nos observadors privilegiats d’una experiència de vida en directa.

Tot això està rodat amb una precisió i mestria impressionants, en un fals pla seqüència en què la càmera persegueix als actors per tots els espais del teatre i exteriors, obligant-los a actuar de manera mil·limètrica i coral, doncs l’error d’un sol pot espatllar el treball de tot el conjunt.

I per la part que em toca, com a director d’art he de dir que els decorats estan perfectament adaptats a aquesta manera de rodar tant precisa, fent que tot flueixi amb perfecta naturalitat. Com podeu veure la passió traspua per tots els racons d’aquesta pel·lícula que no us podeu perdre i si ja l’heu vist, teniu l’oportunitat de tornar-la a veure per comprovar que hi ha tants matisos que és com si la veiéssiu per primera vegada.(BG). 

 

Balter Gallart ha sigut director d’art en pel·lícules com Los girasoles ciegosLos ojos de JuliaEl cuerpo i Los últimos días. Ha treballat amb directors com Lluís Maria Güell, José Luis Cuerda i Bigas Luna. Ha sigut nominat dues vegades als Premis Goya i quatre als Premis Gaudí, dels quals n’ha guanyat dos per, Los últimos dias i Anacleto: Agente secreto.

 

22 d'octubre de 2018, la pel·lícula dels directors francesos Ila Bêka i Louise Lemoine (2013),
presentada per la Núria Sabaté, a la sala d'actes. 

Koolhaas Houselife

Koolhaas Houselife retrata el dia a dia de la vil·la Lemoine de l’arquitecte holandès Rem Koolhaas, considerada com una obra mestra de l’arquitectura contemporània (2008). El film permet a l’espectador descobrir els racons, històries i detalls més íntims de la casa de la mà de les persones que en tenen cura, especialment de la mà de Guadalupe Acedo, la senyora que s’ocupa de la neteja i que habita temporalment la casa, dins l’àmbit dedicat al servei. 

La pel·lícula ens mostra de manera divertida, provocadora i irònica com es viu en una casa de renom quan l’arquitecte i els fotògrafs han marxat i com se sobreviu als seus propis conflictes constructius o de disseny. Més divertida és encara, l’entrevista posterior a l’arquitecte de l’obra, on forçosament se sent qüestionat en alguns aspectes. 

Aquest documental ens ofereix una manera de mirar l’arquitectura que gira l’esquena a la tendència actual d’idealitzar certes obres que formen part de la nostra herència arquitectònica. Aconsellem veure prèviament la pel·lícula Mon Oncle (1958), del cineasta francès Jaques Tati amb qui comparteix sentit de l’humor i moments de pantalla.

Koolhaas Houselife és el primer film, acompanyat de llibre, de la sèrie ‘Living Architectures’ autoproduït i finançat pels realitzadors Ila Bêka i Louise Lemoine. Aquest film documental ha estat internacionalment aclamat i visionat en diferents festivals de cinema i centres d’art contemporani de tot el món. Els autors, tenen a dia d’avui, una llarga sèrie de realitzacions, totes elles interessants i que mereixerien ser visionades en aquest cinefòrum, especialment la més recent Moriyama-San (a veure qui recull el guant...) (NS).

 

15 d'octubre de 2018, la pel·lícula del director britànic Christopher Nolan (2006),
presentada per l'Ariadna Ollé, a la sala d'actes. 

The Prestige

No sé mi com començar a descriure aquesta pel·lícula sense fer spoilers, perquè qualsevol cosa que en digui és susceptible a quedar-se en la teva memòria i espatllar-te part de la trama. Així que si no l’has vista i per tant és el primer cop que la veuràs, t’envejo. M’encantaria poder-la torna a veure amb els teus ulls i sentir el que vaig sentir el primer cop que la vaig acabar. Aquest serà el meu cinquè, i com més la miro més detalls trobo i més m’agrada. 

Donant quatre pinzellades per sobre, la pel·lícula tracta de dos mags d’escenari (interpretats per Christian Bale i Hugh Jackman) que són rivals i intenten superar-se un a l’altre de forma obsessiva en ple Londres del segle XIX. I aquí no estem parlant de mags de Harry Potter, no. Aquests dos són dels que s’entrenen per fer sortir coloms de dins el barret i deslligar-se les mans mentre s’ofeguen dins d’un tanc ple d’aigua. Només per veure com se les empallegaven en aquella època per fer tots aquests trucs, la pel·lícula ja val la pena.

En el discurs inicial, el gran Michael Caine ens explica que tot truc de màgia ha de tenir aquests tres actes: el primer, la Presentació —on el mag t’ensenya un objecte ordinari, com una baralla de cartes, i te’l dóna perquè l’examinis—; el segon: el Gir —on el mag fa que aquest objecte passi d’ordinari a extraordinari—; i tot i que estiguis sorprès aquí encara no aplaudiràs, perquè fer desaparèixer un objecte no és suficient. L’has de fer reaparèixer. I és per això que tot truc de màgia té un tercer acte, el més difícil: el Prestigi. I aquesta pel·lícula en sí mateixa és un gran truc de màgia.

És una oda al cinema i a la creativitat que té aquest art per explicar històries. I aquí qui ens fa de mag és un dels genis en inventar-se noves tècniques narratives: Christopher Nolan. Cineasta odiat per la majoria de cinèfils de la vella escola, aquest home porta a l’esquena pel·lícules contemporànies que s’han convertit en clàssics de culte a l’acte: Interstellar (2014), Dunkirk (2017), Inception (2010), The Dark Knight Trilogy (2005, 2008, 2012), Memento (2000), Insomnia (2002) i Following (1998). I The Prestige per mi és la millor de totes.

Què més puc dir per animar-te a venir a veure-la? Que tindrem també en pantalla a les fantàstiques Scarlett Johansson i Rebecca Hall. I fins i tot a David Bowie fent-nos una interpretació esplèndida i misteriosa de Nikola Tesla. La fotografia i la direcció artística van estar nominades a un Oscar, la banda sonora a càrrec de David Julyan és corprenedora, les interpretacions són magnífiques i el guió (adaptat del llibre homònim de Christopher Priest de l’any 1995 pel mateix Nolan i el seu germà) és impecable.

En definitiva, és una pel·lícula que cal veure i millor amb gent amb qui la puguis discutir després. Perquè creu-me, ho necessitaràs (AO).

 

Ariadna Ollé és graduada en Mitjans Audiovisuals per la UPC-Tecnocampus. Actualment treballa com a Artista 3D per la indústria del cinema, concretament a Lamppost VFX, on han fet, per exemple, els efectes de Rec, Buried i Palmeras en la Nieve. Han sigut guanyadors de dos premis Gaudí i nominats als Goya. 

 

8 d'octubre de 2018, la pel·lícula del director espanyol Gustavo Pérez Puig (1973),
presentada pel Pol Campoy, a la sala d'actes. 

Doce Hombres sin Piedad

Si partim de la casualitat que us heu aturat a llegir la meva opinió i gaudiu de l’absència de son, gana i estrès pre-durant-post entrega que permeti captar la vostra atenció més enllà d’aquesta frase, és el meu deure fer-vos la resta del viatge per aquest cos de pensament el més lleu possible, així doncs, seré breu. (Si em sobra espai us dedico un poema).

Val a dir que és una pel·lícula vella, em triplica l’edat, i en blanc i negre (oh llàstima, volíeu efectes especials?) i contextualitzada en un altre entorn que, de partida, em resulta aliè. I us preguntareu (o no qui sap, de moment no us puc llegir la ment), Pol, perquè t’has atrevit a presentar pel·lícula semblant? Senzill, per saber transmetre la sensació d’impotència i frustració davant una situació que pel que veig, es repetia, es repeteix i es repetirà fins l’extinció definitiva del  δια-λεκτóς (dia, «a través de» lectós, «el que s’ha dit»).

Deixant de banda la quasi fictícia determinació, assertivitat i resolució del protagonista, qui es creu capaç de convèncer a 12 persones contràries de partida al teu punt de vista? Jo que vinc de l’assemblearisme és molt difícil i costa d’intentar-ho, com és possible que ells s’equivoquin i tu no? Son majoria, deixa-ho estar, que tampoc cal passar-se la tarda aquí discutint, cedeixo. 

Doncs això amics meus estoics, amics per la simpatia dedicada a les meves paraules i estoics per la vostra fermesa o convicció en llegir-me, us deixo aquí però ens veiem el pròxim dilluns per, si més no, passar una bona vetllada. Com us he dit, us deixo un proverbi africà com a declaració d’intencions: “Si vols anar ràpid, vés sol. Si vols anar lluny, vés acompanyat” (PC).

 

1 d'octubre de 2018, la pel·lícula del director català Marc Crehuet (2016),
presentada per l'Elias Casanovas, a la sala d'actes. 

El Rey Tuerto

El rei borni, o El rey tuerto en castellà, és una pel·lícula d'humor negre que em va remoure les idees que tenia al cap. Sent radicalment senzilla arriba a exposar i qüestionar com jutgem el que ens envolta. El guió sorgeix d'una obra de teatre estrenada l'any 2014 que va tenir tal èxit que el 2016 es va rodar i estrenar com a pel·lícula. De totes maneres, la història d'aquest film català no comença aquí. La història comença uns anys abans, a mitjans del maig de 2011, a la Plaça Catalunya de Barcelona. Un petit grup de persones decideixen ocupar l'espai públic per denunciar les injustícies que veuen en un sistema corrupte i en crisi. Aquesta reivindicació va tenir tal repercussió social que va aglutinar milions de persones arreu d'Espanya. S'acabaria coneixent com el moviment dels Indignats o del 15-M.

El punt central de Barcelona s'havia transformat en un lloc on milers de persones debatien de política cada dia. De totes maneres, les institucions ho van interpretar com un desordre públic que calia corregir. El moviment, arrelat al lloc que ocupava, es va negar a marxar i la Generalitat va decidir resoldre aquest conflicte utilitzant la violència. Aquesta decisió ens va deixar el tràgic record de les càrregues policials del 27-M. Clarament es tractava d'un abús de poder. Un abús d'una estructura d'estat contra la població civil. Aquest, es materialitzava en la utilització d'individus, altrament coneguts com a policia antidisturbis, per agredir els manifestants. Serà aquest fenomen social d'on sorgirà l'argument del film d'aquest cinefòrum.

El llargmetratge comença amb un sopar d'antigues amigues on les respectives parelles resultaran ser un antidisturbis i un manifestant. Serà en el context quotidià on veurem ser desconstruïts els dos personatges. Amb un to de tragicomèdia ens portarà a una visió totalment diferent del que vèiem abans darrere d'un casc negre o d'una pancarta. Tot plegat ens servirà també per recordar els fenòmens del referèndum de l'1 d'Octubre de l'any passat. Un dia històric que ens va deixar imatges igual d'esfereïdores que les de plaça Catalunya ara fa set anys (EC).

 

17 de setembre de 2018, la pel·lícula del director català Carlos Marqués-Marcet (2014),
presentada per la Isabel Vega, a la sala d'actes. 

10,000 Km

Alguns motius per veure 10.000 Km: Un tema universal, l’amor, però tractat des d’una perspectiva diferent i molt actual, que permet fer crítica sobre la tecnologia com a eina o mitjà de transmissió d’emocions. En l’era de les relacions on la tecnologia fa possible les cerques, les coneixences, les experiències més íntimes i on es donen també els retrets i els declivis de l’amor fins a la ruptura més freda, la peli ens fa reflexionar sobre com ens relacionem i sobre la qualitat emocional de les relacions. El film és capaç de transmetre intimitat i tendresa i de fer-nos partícips de les emocions dels dos protagonistes, que estan brillants... tots dos... i merescudament van recollir nombrosos premis.

Un director que amb la seva primera peli va guanyar el Goya 2014 a la direcció novella. Tots aquests motius són importants i sobrers per decidir venir a visionar el film, però el que m’ha portat a triar-lo per iniciar la segona temporada del Cinefòrum ETSAV és el particular homenatge que li volem retre al nostre company Amadeu Santacana que està, com en el film, lluny de nosaltres i separats pel mateix oceà que els protagonistes. Per tu, Amadeu, perquè t’arribi el nostre escalf des de molt lluny i el rebis proper. El Cinefòrum de l’ETSAV no serà el mateix sense tu... però sempre podem fer un Skype...;) (IV).

  

29 de maig de 2018, com a darrera sessió de la temporada, la pel·lícula del director italià Paolo Sorrentino (2013),
presentada per la Júlia Sabaté i la Isabel Vega, a la sala d'actes. 

La Grande Bellezza

Sorrentino posant al dia a Fellini: Exposició d’una classe que intenta mantenir un prestigi social i intel·lectual esgotat fa dècades. L’atracció del protagonista rau en que no forma part del tipus de gent que intenta donar lliçons de moral o ideologia; tot i mancat ja d’inspiració com a escriptor, encara manté l’esperit crític sobre si mateix i els seus coetanis. El conjunt audio-visual d’aquest film és fulminant des del principi, i la sensibilitat a la que arriba el film és transmesa amb totalitat gràcies a director i actors que el formen (JS).

Totalment d’acord amb la Julia que aquesta peli ressona a 8 i ½ de Fellini pertot arreu. A diferencia però del Guido de Fellini, que ens presenta un home en el moment baix creatiu que recorda i evoca el seu univers oníric més particular fent crítica d’ell mateix, el Jep Gambardella de Sorrentino ens presenta un home de tornada de tot, que sap gaudir de cada moment perquè no creu en el futur i és molt crític amb la decadència e hipocresia del seu entorn, de la societat. Una altra diferencia entre ambdós films i que fa de la Gran Bellesa espacialment interessant per a nosaltres, és el fet que la ciutat de Roma apareix com un personatge més de la peli que ens col·loca en tot moment que està vivint emocionalment el protagonista, fent de perfecte complement o contrapunt.

El guió del mateix director és sublim i va desgranat a través del protagonista però també d’un munt de secundaris interessantíssims, tots els colors de la vida. El personatge de Jep Gambardella és una perla... un cínic sentimental i desil·lusionat, com el propi actor va definir en una entrevista... ple de matisos des del tràgic al còmic, passant per el romàntic, nostàlgic, etc i Toni Servillo ho borda. La seva interpretació és impagable, tremenda. El seu text està ple de veritats que ressonen universals i citant una d’elles, acabo: el més gran descobriment que he fet amb els anys, és que no puc perdre temps en fer coses que no vull fer. Per això alguns fem aquest meravellós cinefòrum en comptes d’altres coses menys interessants (JS+IV).

 

22 de maig de 2018, la pel·lícula del director polonès Jean Epstein sobre un text d'Edgar Alan Poe (1928),
presentada pel Pablo Montosa, graduat en filosofia, a la sala d'actes. 

La Chute de la Maison Usher

En l’article “Esprit de vérité”, publicat el juny de 1933 a la revista Mouvement, Edouard Jeanneret-Gris (1887-1965), més conegut com Le Corbusier, indica una diferència important entre el cinema i l’arquitectura: mentre que el cinema, gràcies al muntatge, elimina les transicions i els espais morts, l’arquitectura és indestriable de la seva percepció en el continu espai-temporal. És per això que l’arquitectura, a diferència del cinema i de les arts decoratives, es troba inextricablement lligada a la veritat.

Segons Le Corbusier, el 90 per cent de la producció cinematogràfica és engany. Tanmateix, afegeix, ha aparegut una nova corrent cinematogràfica que ens proposa una nova relació amb la realitat, un tipus de cinema que no pretén reproduir la visió de l’ull humà, sinó que ens mostra una nova objectivitat, la visió de l’objectif, és a dir, de la lent o de l’objectiu del cinematògraf. D’aquesta manera, gràcies a tècniques com la “càmera lenta” podem accedir a un nou tipus de veritat que, altrament, restaria amagada: “la veritat de la consciència humana”. Ja no hi ha motius, conclou l’autor, per embarcar-se a Los Angeles. El cinema de veritat es troba a França. 

Les paraules de Le Corbusier semblen fer-se ressò de la concepció del cinematògraf de Jean Epstein com un “microscopi temporal”, mitjançant el qual podem accedir a tot un seguit de fenòmens naturals que altrament passarien desapercebuts a causa de les nostres limitacions fisiològiques. Gràcies al cinematògraf, allò que semblava inanimat cobra vida i els objectes ens desvetllen la seva aura, o com diria Epstein, la seva “fotogènia”. La dicotomia vida-mort, animat-inanimat, conscient-inconscient, queda suprimida en favor d’un continu d’infinites gradacions en què ambdós pols esdevenen indiscernibles.

En cap altre film aquesta possibilitat cinematogràfica ha estat explotada amb tanta profunditat com a La Caiguda de la Casa d’Usher, dirigit per Jean Epstein el 1928 i escrit per ell mateix en col•laboració amb Luis Buñuel, on el director intentarà plasmar cinematogràficament la teoria metafísica de Poe del continu indissociable entre vida i mort (PM).

 

15 de maig de 2018, la pel·lícula del director japonès Hayao Miyazaki (1997),
presentada per la Mercè Mullerat a la sala d'actes. 

Princess Mononoke (Mononoke-Hime)

Tarkovsky, 1975. El espejo no es una película ni de acción ni romántica y diría que tampoco tiene final feliz.
De hecho, tampoco tiene una historia o un hilo. La película avanza sobre música de Bach y poemas de Arseni Tarkovsky. Va mostrando una serie episodios, muchos de ellos desconectados entre sí. Eso sí, cada episodio posee más belleza que el anterior, y nos van hipnotizando.

Poco a poco, el director nos va atrapando en su tela de araña. Por ejemplo, cuando toda la acción se concentra en un niño pasando páginas de un libro. El director juega a cautivarnos con una serie de sucesos más o menos cotidianos tratados con gran intensidad y de una manera independiente. Esto sumado a otras libertades que se tomará el director como usar color, sepia y blanco y negro de manera indiferente. Conseguirá ponernos un poco incómodos y que sintamos que nos perdemos algo. Sin embargo, dentro del clima de confusión, creo que es difícil no empatizar ya que esta película –como indica el nombre, es un espejo– si de algo pretende hablarte es de ti mismo (CT).

 

8 de maig de 2018, la pel·lícula del director soviètic Andrei Tarkovsky (1975),
presentada pel Beto Clotet a la sala d'actes. 

The Mirror (Zérkalo)

Tarkovsky, 1975. El espejo no es una película ni de acción ni romántica y diría que tampoco tiene final feliz.
De hecho, tampoco tiene una historia o un hilo. La película avanza sobre música de Bach y poemas de Arseni Tarkovsky. Va mostrando una serie episodios, muchos de ellos desconectados entre sí. Eso sí, cada episodio posee más belleza que el anterior, y nos van hipnotizando. Poco a poco, el director nos va atrapando en su tela de araña. Por ejemplo, cuando toda la acción se concentra en un niño pasando páginas de un libro. El director juega a cautivarnos con una serie de sucesos más o menos cotidianos tratados con gran intensidad y de una manera independiente. Esto sumado a otras libertades que se tomará el director como usar color, sepia y blanco y negro de manera indiferente. Conseguirá ponernos un poco incómodos y que sintamos que nos perdemos algo. Sin embargo, dentro del clima de confusión, creo que es difícil no empatizar ya que esta película –como indica el nombre, es un espejo– si de algo pretende hablarte es de ti mismo (CT).

 

1 de maig de 2018, la pel·lícula del director suec Ruben Östlund (2017),
presentada presentada als Cinemes Texas

The Square

En caure el dia 1 de maig en dimarts, i aprofitant que és festiu, hem convidat als nostres amics del cinefòrum metròpolis a traslladar per un dia la seva sessió a les nostres sales. Hem cregut que de totes les pel·lícules que teníem actualment en cartellera, aquesta era de les que més xarrameca podria generar després de la pel·lícula, tot prenent una cerveseta pel barri de gràcia.
En conclusió, us esperem el dimarts dia 1 a les 20.00h davant dels nostres cinemes al carrer Bailèn nº205. La pel·lícula començarà a les 20.31, però ús recomanem anar-hi amb antelació, ja que els festius tenim alta concurrència.

 

17 d'abril de 2018, la pel·lícula del director francès Jean-Luc Godard (1959),
presentada pel Cristòfol Casanovas, professor d’il·luminacio i fotografia al Grau en mitjans audiovisuals al TCM de Mataró, a la sala d'actes. 

À Bout de Souffle

À Bout de Souffle, rodada amb llum natural, en blanc i negre, poc pressupost, actors poc coneguts, amb uns diàlegs a moments improvisats, s'ha erigit en una de les pel·lícules mes representatives de la Nouvelle Vague francesa.

Es interessant retenir-la a la retina i a la memòria, situant-la en el seu context històric on una nova generació de cineastes –molts d'ells formats en la crítica cinematogràfica, reivindicatius de l'autoria i buscant el seu espai en la industria cinematogràfica– es converteixen en guionistes i directors, demostrant que es pot fer cinema d'una altra manera, més lliure. Es una pel·lícula que, a través d'una persecució, ens mostra els desitjos d'una generació, les relacions home-dona, el paisatge francès, la ciutat (París), la quotidianitat del moment. Una pel·lícula molt influent. Una influència que ha canviat la història del cinema (CC).

 

10 d'abril de 2018, la pel·lícula documental del directoritalià Federico Fellini (1963),
presentada pel Javi Ruiz, a la sala d'actes. 

Ei, com diu el director: "aquesta pel·lícula parla de tu, de la teva vida i dels teus somnis; aquesta película és per a tu". Així que vine a mirar-la, no? Només amb un dels fotogrames del principi de la pel·lícula ja es reflecteix el dubte que se't presenta al llegir, com aquest, els successius cartells del cinefòrum metròpolis de l'ETSAV: Una part de tu tocant de peus a terra —amb la pressió sobre les espatlles i la mirada atenta del professor a cavall— intenta baixar a terra una altre part de tu mateix —de la qual només es veu un peu amb una sabata de l'estil "flâneur"— que dimarts al vespre voldria fugir de la realitat i mirar una pel·lícula.

Aquesta sana afició a escapar de la realitat els dimarts al vespre m'ha portat a una curiositat extrema pel cinema, que era una temàtica que fins aleshores no m'interessava més enllà d'anar a mirar les pel·lícules que sortien "sólo en los mejores cines". I és tal el conjunt de temàtiques que toca cada una de les pel.lícules vistes, que realment s'esta convertint en una de les meves principals fonts de coneixement. Tractant d'omplir el buit deixat pel cinefòrum durant les vacances de nadal, vaig arribar a aquesta pel·lícula que em va semblar BRUTAL (ho sento per l'spoiler). Així que sabent que molta de la gent habitual no l'ha vista, esperava tornar el favor amb UNA ANADA D'OLLA MAGISTRAL.

Per dir-ho amb moltes menys paraules i resumint-ho en una:  —com el propi fet de venir a veure la pel.lícula, i més en setmana d'exàmens— és podria resumir amb la paraula: CONTINGÈNCIA (ja que es va canviar el seu final a ultima hora quan ja tot estava preparat i havia de ser d'una manera, o no). És per això que us espero dimarts —a la gent aventurada, capaç d'endinsar-se en allò que no és necessari— per entendre perquè és tant necessari lo innecessari (JR).

 

3 d'abril de 2018, la pel·lícula documental del director xinès Ai Weiwei (2017), 
presentada per Base-AAlKaria i els Altres Refugiats, a la sala d'actes. 

Human Flow

Amb la maxima economia de mitjans i sempre des del respecte per l'altre, documenta imatges d'una proxi­mitat esfereïdora. Aconsegueix fer empatitzar l'espec­tador amb les persones que viuen en camps de concentració, que viatgen passant fronteres a peu, que travessen el mar en patera i que busquen un lloc mi­llor per viure. Per altre costat, el reportatge dona una una imatge de l'escala geopolítica mundial de la crisi dels refugiats fent entendre que no és un problema aïllat sinó que a tot el planeta hi ha persones en una situació d'emergència. Human Flow encadena petits relats humans de persones refugiades a Afganistan, Bangladesh, França, Grècia, Alemanya, lrak, Israel, Kènia, Mèxic i Turquia. Es converteix així en un testimoni d'aquests fluxos multitudinaris, en una bandera inter­nacional de denúncia però també d'esperança. I és que enfront a la situació d'injustícia que relata només hi ha una conclusió possible: ACTUAR!

 

20 de març de 2018, la pel·lícula del director alemany Wim Wenders (1984), 
presentada per la Júlia Sabaté, a la sala d'actes. 

Paris, Texas

Aquesta pel·lícula reflexiona sobre el somni nord-americà. El protagonista, que torna a la vida del seu fill després d’uns anys de solitud, emprèn una recerca per carretera fins a Texas amb l’objectiu de retrobar-se amb el que va ser la seva dona. La situació dels protagonistes trenca amb els llaços tradicionals familiars i mostra dues persones que van intentar trobar l’equilibri entre la llibertat individual i la vida en parella.
L’obra de Sam Shepard, el guionista, ha sigut qualificada de “dirty realism”; vol reflexionar sobre la realitat nord-americana i la visió idealitzada que la societat en té d’ella. La fotografia, per aquest motiu, es fixa amb els cartells de neó, i el contrapunt entre l’estètica absorbent i la buidesa que aquests a vegades representen.
He triat aquesta pel·lícula perquè crec que són interessant els llocs pels quals els protagonistes van habitant fins a arribar a Houston, inclosa la forma de comunicació final entre els protagonistes, determinada pels cubicles del lloc de treball de la protagonista (JS).

 

13 de març de 2018, la pel·lícula del director nord-americà Alexander Payne (2013), 
presentada per la Claudia Honorato, a la sala d'actes. 

Nebraska

He escollit aquesta pel·lícula perquè m’agrada molt com tracta el tema de la dignitat. Sent una pel·lícula senzilla, en blanc i negre i sense efectes especials, ens aconsegueix transmetre tendresa i sensibilitat. Durant aquest viatge, tant físic com emocional, podem veure la naturalesa dels que disfressats de familiars i amics estan interessats a ajudar en el moment més oportú. 

La malaltia d’en Woody l’ha convertit en un home sincer i innocent. Tot això, més els rancors que el fill ha deixat enrere i la voluntat d’ajudar al seu pare, permeten recuperar la relació. Per altra banda, també mostra que moltes vegades, i tristament, l’egoisme ens converteix en persones interessades sense importar com els altres es puguin sentir. He volgut proposar aquesta pel·lícula perquè crec que val molt la pena reflexionar sobre aquesta lliçó. És una pel·lícula divertida, però també nostàlgica, molt entranyable i sobretot humana (CH).

 

18 de desembre de 2017, la pel·lícula de Mariano Cohn i Gastón Duprat (2009), 
presentada per la Isabel Vega, a la sala d'actes. 

El Hombre de al Lado

Està rodada a l'única casa que Le Corbusier va fer a l'Amèrica Llatina, la Casa Curutchet, entre els anys 1949 i 1953 a La Plata, Argentina. Poder recórrer aquesta casa per dins i per fora amb els protagonistes ja és un al·licient magnífic. La casa és un protagonista més del film i el fet quotidià que desencadena el conflicte agafa una dimensió dramàtica important precisament perquè passa en un edifici emblemàtic i de gran valor patrimonial i arquitectònic. Permetríem intervenir sobre una obra de Le Corbusier o un altre arquitecte prestigiós? I si no fos d'un arquitecte reconegut? Som mitòmans dels arquitectes famosos i les seves obres? Depèn perquè serveixi la intervenció? Quina és la finalitat d'una obra arquitectònica? El conflicte està servit... Leonardo o Víctor? Des de Hitchcock (Rear Window, 1954), mai una finestra havia donat tant de si... (IV).

 

18 de desembre de 2017, la pel·lícula del director nord-americà Richard Kelly (2001), 
presentada pel Francesc Iglesias, a la sala d'actes. 

Donnie Darko

El primer que fa qualsevol quan veu aquesta película per primera vegada és apagar la pantalla, reflexionar mitja hora i mirar durant tota la nit explicacions i detalls perduts per internet sobre aquest film de culte (experiència propia). Paradoxes temporals, el destí, universos tangents… sempre he sigut amant de películes que especulen en aquesta línia. Ara bé, Donnie Darko puja molt el llistó.

Aquesta película no deixa a ningú indiferent. La realitat que ens rodeja es regeix per lleis físiques que no acabem d’entendre encara en l’actualitat. La possibilitat de que existeixi una versió de tots nosaltres en un univers paral·lel és sens dubte impactant i , lo màgic, possible. Els recursos per introduir aquests complexes conceptes (i molts més!) són, simplement genials. A la par, el drama psicològic per el que passa el nostre protagonista és encisador. L’empatia cap a un jove Jake Gyllenhaal (Donnie Darko), totalmet creïble i carismàtic, ajuda moltíssim. També conta amb grans actuacions de Drew Barrymore i d’una encantadora Jena Malone.

No se m’acut altra película que em vingui més de gust comentar actualment. Toca molts temes que ja donarien individualment bones hores de col·loqui. És per això que he tingut dubtes en classificar-ne el gènere. Em decanto per fantàstic i drama psicològic. Fantàstic? Paradoxes de predestinació. Drama psicològic? No voldria haver de viure el mateix que ell (FI).

 

12 de desembre de 2017, el documental del director Joshua V. Hassel (2016), 
presentat pel màster MPDA, a la sala d'actes. 

Frei Otto: Spanning the Future

UPCSchool’s MPDA master at ETSAV, is oriented to the implementation of computational tools in architecture efficiency and technology. One of the key aspects is the design of lightweight building systems by means of digital and physical form-finding. These methods were fostered by Frei Otto and the ILEK ecosystem during the 60’s and 70’s establishing novel structural types such as gridshells or modern tensile architecture (MPDA).

 

5 de desembre de 2017, la pel·lícula del director francès Radu Mihaileanu (2009),
presentada per la Clara Rosell, a la sala d'actes. 

Le Concert

Vaig decidir que volia passar aquesta pel·lícula fa dues setmanes, quan vam anar amb la Clàudia a un concert de Tchaikovsky. La primera peça que van tocar va ser el Concierto para violín y orquestra en Re mayor, la protagonista d’aquesta pel·lícula. Ens va fer pensar en què avui en dia hi ha una gran desconnexió, i sobretot entre els joves, amb el món de la música clàssica. Vaig pensar que escollir aquesta pel·lícula era una bona oportunitat per acostar-s’hi, ja que a més a més diria que la Música és l’art que més allunyat està de l’arquitectura. Un altre punt interessant és com tracta el tema de la relació individu-col·lectivitat mitjançant el concert.

Concretament en aquesta peça, on hi ha clarament una relació molt important violí-orquestra. Si el violí no toca bé, l’orquestra es perd, i al revés. Per tal que el concert sur bé els dos han d’anar amb armoria. Tot i que la pel·lícula es centra en les conseqüències generades per la dictadura comunista russa, crec que molts dels problemes que exposa i transmet es poden extrapolar a la nostra història i de tot Europa. No és una pel·lícula de culte, ni alterna va, ni d’un gran virtuosisme tècnic. És una pel·lícula senzilla, sensible i amb un toc d’humor (CR).

 

28 de novembre de 2017, la pel·lícula del director austríac Wolfgang Murnberger (2004), 
presentada per l'Amirah i l'Antonia, estudiants Erasmus d'Àustria, a la sala d'actes. 

Silentium

Además de sus personajes fabulosos, Silentium brilla por sus diálogos extraños y encantadoramente cínicos. La película es una mezcla exitosa de crimen y sátira, pero al mismo tiempo analiza temas melancólicos socialmente críticos como el abuso infantil dentro de la iglesia Católica, la corrupción y el tráfico de personas. El director pone de manifiesto la clase alta de Salzburgo nítida y profunda. Elegimos la película porque representa un cine austriaco bien ejecutado para nosotras (A+A).

 

21 de novembre de 2017, la pel·lícula de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado (2014), 
presentada per l'Albert Cuchí a la sala d'actes. 

The Salt of the Earth

Tot i haver estat un fotògraf controvertit per l’ús dels problemes socials en la seva obra, La Sal de la Tierra és un documental imprescindible sobre la vida i l'obra de Sebastião Salgado, un documental impactant i emocionant que no deixa indiferent. Crec que val la pena recomanar aquest film de Wim Wenders per diversos motius: com exemple d’un professional compromès amb la seva obra, per la visió de la natura, de la Humanitat i la des-humanitat, de la desesperació i l’esperança. I, és clar, per la densitat i qualitat visual de les imatges. Us prometo que en sortireu impressionats (AC).

  

14 de novembre de 2017, la pel·lícula de la directora francesa Mia Hansen-Løve (2011), 
presentada pel Jaume Claret i la Sandra Prat a la sala d'actes. 

Un Amour de Jeunesse

Seleccionem aquesta pel·lícula per donar a conèixer una de les veus més personals del cinema francès actual, la directora Mia Hansen-Løve, coneguda sobretot en els cercles del cinema d'autor europeu. Tret d'aquest primer argument, exhibirem aquesta pel·lícula per com tracta el tema de l'adolescència i totes les transicions que la segueixen, relacionades amb l'amor i la pèrdua d'algú a qui estimes. Narra moments de forma realista que tots, o molts de nosaltres, hem viscut a la nostra manera i expressa aquests sentiments, acompanyats per una de les bandes sonores més maques dels últims anys. Un dels temes que també toca la pel·lícula és l'àmbit de l'arquitectura, mostrant una escola per dins i diferents escenaris per on passeja la protagonista. En poques paraules: estiu, sol, salts en el temps, cartes i distància entre dues persones (JC, SP).

  

7 de novembre de 2017, la pel·lícula del director taiwanès Ang Lee (1994), 
presentada pel Pere Fuertes a l'aula T4. 

Eat Drink Man Woman (Yin Shi Nan Nu)

Eat Drink Man Woman —el nom de la versió en anglès d’aquesta pel·lícula d’Ang Lee— és el retrat d’un canvi generacional; el que ha viscut Taiwan en el tombant de segle i que pren com a fil conductor una família molt particular —o molt genèrica, segons es miri— formada per un pare jubilat i les seves tres filles adultes; un xoc previsible entre tradició i modernitat. O això podria semblar a primera vista. Entre les converses, les discussions, les penes i les alegries, s’hi han infiltrat els àpats. Segurament ens acompanyen sempre, còmodament instal·lats en un discret segon pla, però el director els vol fer evidents i els convoca des del primer minut, juntament amb un refinat sentit de l'humor que no es revela mai en la seva totalitat fins al final.

El menjar és el personatge que fa possible pensar que l’argument real no és el que havíem previst. És l’indicador que permet observar, subratllar o contrastar cada situació. No és, en cap cas, un actor dòcil. Potser Lee ens està convidant a veure i entendre el canvi generacional a través d’aquest personatge i de la seva capacitat per a transformar les coses del seu voltant, inclosa l’experiència de l’arquitectura. Provem d’acceptar l’oferiment (PF).

  

31 d'octubre de 2017, la pel·lícula del director alemany Sebastian Schipper (2015), 
presentada per l'Amadeu Santacana a la sala d'actes. 

Victoria

Em demanen que escrigui algunes línies amb els motius per venir a veure Victoria. Però com es pot fer això sense fer de “spoiler”? Ara mateix no ho veig possible. I em sembla que un dels principals poders que té el cinema, la literatura, el teatre... és la capacitat de sorprendre’t, de portar-te en un territori on tu no has escollit. Per tant no us puc desvelar cap motiu que faci referència a la pel·lícula. De fet, per preservar aquesta informació sobre Victoria, he de recórrer inclús a afegir informacions falses per tractar d’ocultar qualsevol petita pista que desveli algun motiu de la trama. Com per exemple, parlar de l’interès que tenen els espais neoclàssics en el tractament acústic en la part final de la pel·lícula quan s’està jugant la final de bàsquet. O la falta de cel-rasos en les escenes domèstiques, que denoten una autèntica honestedat humana. O de l’empoderament del poble quan fan terrines de fang com a símbol dels inicis de l’expansió agrícola des de Mesopotàmia. En fi, està tan plena de rics suggeriments arquitectònics, que de fet, ara mateix em sembla una pel·lícula indispensable per algú que vulgui entendre l’arquitectura amb profunditat (AS).

 

24 d'octubre de 2017, la pel·lícula del director nord-americà James Ivory (1993), 
presentada pel Pablo Garrido a la sala d'actes. 

The Remains of the Day

Algunos motivos para ver The Remains of the Day con ojos de arquitecto: El tema central es una historia de amor, pero también la impresionante arquitectura doméstica de la aristocracia británica. Vale la pena sólo por disfrutar de una puerta que aparece un par de veces. Da que pensar sobre las cosas que le pasan a la arquitectura contemporánea. Aborda el mundo de las relaciones laborales y la implicación personal, con algunos paralelismos respecto a lo que les pasa a algunos arquitectos hoy en día. Incluye una escena brillantísima sobre el papel del ciudadano y la política, desgraciadamente de gran actualidad. Además, le acaban de dar el Premio Noble de literatura al autor de la historia (PG).

 

17 d'octubre de 2017, la pel·lícula del director britànic Ridley Scott (1982), 
presentada per la Isabel Vega a la sala d'actes. 

Blade Runner

Alguns motius per veure Blade Runner més enllà dels estrictament cinematogràfics, on no podem obviar que és una obra de culte que ha marcat a posteriori el gènere de ciència ficció. Impagable el monòleg final, que ha passat a la història com un dels millors del cinema. Cal fer especial atenció en com es presenta el 'Los Àngeles' del 2019, no només pel que fa als aspectes més morfològics de la ciutat, dimensió, arquitectura dominant, mobilitat i mitjans de transport, tipologia del comerç i la publicitat... sinó també els aspectes més socials i sobre tot mediambientals... clima, fonts d'energia... etc. Cal fixar-se també en l'apartament de Deckard, que no és sinó l'interior de l'Ennis House de Frank Lloyd Wright, construïda l'any 1924 i situada a LA. El film té especial interès, més enllà de la mirada d'arquitecte, pel seu perfil filosòfic, prop de les pelis de ciència ficció, on es generen moltes preguntes i es donen poques respostes. Sabem realment qui som? (IV).