Vés al contingut (premeu Retorn)

Metropolis Cineforum ETSAV

Cicle de pel·lícules presentades i comentades per professors i estudiants, la nit dels dimarts.
Metropolis Cineforum ETSAV



 

Dimarts 18 de desembre a les 20:00h, i tancant el cicle Metropolis Cineforum,
es projecta la pel·lícula del director nord-americà Richard Kelly (2001)

Donnie Darko

presentat pel Francesc Iglesias, a la sala d'actes. 
la projecció serà en versió original subtitulada.
després de la pel·lícula hi haurà un debat sobre la mateixa.


El primer que fa qualsevol quan veu aquesta pel·lícula per primera vegada és apagar la pantalla, reflexionar mitja hora i mirar durant tota la nit explicacions i detalls perduts per internet sobre aquest film de culte (experiència pròpia). Paradoxes temporals, el destí, universos tangents… sempre he sigut amant de películes que especulen en aquesta línia. Ara bé, Donnie Darko puja molt el llistó. Aquesta película no deixa ningú indiferent. La realitat que ens rodeja es regeix per lleis físiques que no acabem d’entendre encara en l’actualitat. La possibilitat que existeixi una versió de tots nosaltres en un univers paral·lel és sens dubte impactant i, lo màgic, possible. Els recursos per a introduir aquests complexos conceptes (i molts més!) són, simplement, genials. A la par, el drama psicològic pel que passa el nostre protagonista és encisador. L’empatia cap a un jove Jake Gyllenhaal (Donnie Darko), totalment creïble i carismàtic, ajuda moltíssim. També compta amb grans actuacions de Drew Barrymore i d’una encantadora Jena Malone. No se m’acut altra pel·lícula que em vingui més de gust comentar actualment. Toca molts temes que ja donarien individualment bones hores de col·loqui. És per això que he tingut dubtes en classificar-ne el gènere. Em decanto per fantàstic i drama psicològic. Fantàstic? Paradoxes de predestinació. Drama psicològic? No voldria haver de viure el que ell (FI).

 

12 de desembre, el documental del director Joshua V. Hassel (2016), 
presentat pel màster MPDA, a la sala d'actes. 

Frei Otto: Spanning the Future

UPCSchool’s MPDA master at ETSAV, is oriented to the implementation of computational tools in architecture efficiency and technology. One of the key aspects is the design of lightweight building systems by means of digital and physical form-finding. These methods were fostered by Frei Otto and the ILEK ecosystem during the 60’s and 70’s establishing novel structural types such as gridshells or modern tensile architecture (MPDA).

 

5 de desembre, la pel·lícula del director francès Radu Mihaileanu (2009),
presentada per la Clara Rosell, a la sala d'actes. 

Le Concert

Vaig decidir que volia passar aquesta pel·lícula fa dues setmanes, quan vam anar amb la Clàudia a un concert de Tchaikovsky. La primera peça que van tocar va ser el Concierto para violín y orquestra en Re mayor, la protagonista d’aquesta pel·lícula. Ens va fer pensar en què avui en dia hi ha una gran desconnexió, i sobretot entre els joves, amb el món de la música clàssica. Vaig pensar que escollir aquesta pel·lícula era una bona oportunitat per acostar-s’hi, ja que a més a més diria que la Música és l’art que més allunyat està de l’arquitectura. Un altre punt interessant és com tracta el tema de la relació individu- col·lec vitat mitjançant el concert. Concretament en aquesta peça, on hi ha clarament una relació molt important violí-orquestra. Si el violí no toca bé, l’orquestra es perd, i al revés. Per tal que el concert sur bé els dos han d’anar amb armoria. Tot i que la pel·lícula es centra en les conseqüències generades per la dictadura comunista russa, crec que molts dels problemes que exposa i transmet es poden extrapolar a la nostra història i de tot Europa. No és una pel·lícula de culte, ni alterna va, ni d’un gran virtuosisme tècnic. És una pel·lícula senzilla, sensible i amb un toc d’humor (CR).

 

28 de novembre, la pel·lícula del director austríac Wolfgang Murnberger (2004), 
presentada per l'Amirah i l'Antonia, estudiants Erasmus d'Àustria, a la sala d'actes. 

Silentium

Además de sus personajes fabulosos, Silentium brilla por sus diálogos extraños y encantadoramente cínicos. La película es una mezcla exitosa de crimen y sátira, pero al mismo tiempo analiza temas melancólicos socialmente críticos como el abuso infantil dentro de la iglesia Católica, la corrupción y el tráfico de personas. El director pone de manifiesto la clase alta de Salzburgo nítida y profunda. Elegimos la película porque representa un cine austriaco bien ejecutado para nosotras (A+A).

 

21 de novembre, la pel·lícula de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado (2014), 
presentada per l'Albert Cuchí a la sala d'actes. 

The Salt of the Earth

Tot i haver estat un fotògraf controvertit per l’ús dels problemes socials en la seva obra, La Sal de la Tierra és un documental imprescindible sobre la vida i l'obra de Sebastião Salgado, un documental impactant i emocionant que no deixa indiferent. Crec que val la pena recomanar aquest film de Wim Wenders per diversos motius: com exemple d’un professional compromès amb la seva obra, per la visió de la natura, de la Humanitat i la des-humanitat, de la desesperació i l’esperança. I, és clar, per la densitat i qualitat visual de les imatges. Us prometo que en sortireu impressionats (AC).

  

14 de novembre, la pel·lícula de la directora francesa Mia Hansen-Løve (2011), 
presentada pel Jaume Claret i la Sandra Prat a la sala d'actes. 

Un Amour de Jeunesse

Seleccionem aquesta pel·lícula per donar a conèixer una de les veus més personals del cinema francès actual, la directora Mia Hansen-Løve, coneguda sobretot en els cercles del cinema d'autor europeu. Tret d'aquest primer argument, exhibirem aquesta pel·lícula per com tracta el tema de l'adolescència i totes les transicions que la segueixen, relacionades amb l'amor i la pèrdua d'algú a qui estimes. Narra moments de forma realista que tots, o molts de nosaltres, hem viscut a la nostra manera i expressa aquests sentiments, acompanyats per una de les bandes sonores més maques dels últims anys. Un dels temes que també toca la pel·lícula és l'àmbit de l'arquitectura, mostrant una escola per dins i diferents escenaris per on passeja la protagonista. En poques paraules: estiu, sol, salts en el temps, cartes i distància entre dues persones (JC, SP).

  

7 de novembre, la pel·lícula del director taiwanès Ang Lee (1994), 
presentada pel Pere Fuertes a l'aula T4. 

Eat Drink Man Woman (Yin Shi Nan Nu)

Eat Drink Man Woman —el nom de la versió en anglès d’aquesta pel·lícula d’Ang Lee— és el retrat d’un canvi generacional; el que ha viscut Taiwan en el tombant de segle i que pren com a fil conductor una família molt particular —o molt genèrica, segons es miri— formada per un pare jubilat i les seves tres filles adultes; un xoc previsible entre tradició i modernitat. O això podria semblar a primera vista. Entre les converses, les discussions, les penes i les alegries, s’hi han infiltrat els àpats. Segurament ens acompanyen sempre, còmodament instal·lats en un discret segon pla, però el director els vol fer evidents i els convoca des del primer minut. El menjar és el personatge que fa possible pensar que l’argument real no és el que havíem previst. És l’indicador que permet observar, subratllar o contrastar cada situació. No és, en cap cas, un actor dòcil. Potser Lee ens està convidant a veure i entendre el canvi generacional a través d’aquest personatge i de la seva capacitat per a transformar les coses del seu voltant, inclosa l’experiència de l’arquitectura. Provem d’acceptar l’oferiment (PF).

  

31 d'octubre, la pel·lícula del director alemany Sebastian Schipper (2015), 
presentada per l'Amadeu Santacana a la sala d'actes. 

Victoria

Em demanen que escrigui algunes línies amb els motius per venir a veure Victoria. Però com es pot fer això sense fer de “spoiler”? Ara mateix no ho veig possible. I em sembla que un dels principals poders que té el cinema, la literatura, el teatre... és la capacitat de sorprendre’t, de portar-te en un territori on tu no has escollit. Per tant no us puc desvelar cap motiu que faci referència a la pel·lícula. De fet, per preservar aquesta informació sobre Victoria, he de recórrer inclús a afegir informacions falses per tractar d’ocultar qualsevol petita pista que desveli algun motiu de la trama. Com per exemple, parlar de l’interès que tenen els espais neoclàssics en el tractament acústic en la part final de la pel·lícula quan s’està jugant la final de bàsquet. O la falta de cel-rasos en les escenes domèstiques, que denoten una autèntica honestedat humana. O de l’empoderament del poble quan fan terrines de fang com a símbol dels inicis de l’expansió agrícola des de Mesopotàmia. En fi, està tan plena de rics suggeriments arquitectònics, que de fet, ara mateix em sembla una pel·lícula indispensable per algú que vulgui entendre l’arquitectura amb profunditat (AS).

 

24 d'octubre, la pel·lícula del director nord-americà James Ivory (1993), 
presentada pel Pablo Garrido a la sala d'actes. 

The Remains of the Day

Algunos motivos para ver The Remains of the Day con ojos de arquitecto: El tema central es una historia de amor, pero también la impresionante arquitectura doméstica de la aristocracia británica. Vale la pena sólo por disfrutar de una puerta que aparece un par de veces. Da que pensar sobre las cosas que le pasan a la arquitectura contemporánea. Aborda el mundo de las relaciones laborales y la implicación personal, con algunos paralelismos respecto a lo que les pasa a algunos arquitectos hoy en día. Incluye una escena brillantísima sobre el papel del ciudadano y la política, desgraciadamente de gran actualidad. Además, le acaban de dar el Premio Noble de literatura al autor de la historia (PG).

 

17 d'octubre, la pel·lícula del director britànic Ridley Scott (1982), 
presentada per la Isabel Vega a la sala d'actes. 

Blade Runner

Alguns motius per veure Blade Runner més enllà dels estrictament cinematogràfics, on no podem obviar que és una obra de culte que ha marcat a posteriori el gènere de ciència ficció. Impagable el monòleg final, que ha passat a la història com un dels millors del cinema. Cal fer especial atenció en com es presenta el 'Los Àngeles' del 2019, no només pel que fa als aspectes més morfològics de la ciutat, dimensió, arquitectura dominant, mobilitat i mitjans de transport, tipologia del comerç i la publicitat... sinó també els aspectes més socials i sobre tot mediambientals... clima, fonts d'energia... etc. Cal fixar-se també en l'apartament de Deckard, que no és sinó l'interior de l'Ennis House de Frank Lloyd Wright, construïda l'any 1924 i situada a LA. El film té especial interès, més enllà de la mirada d'arquitecte, pel seu perfil filosòfic, prop de les pelis de ciència ficció, on es generen moltes preguntes i es donen poques respostes. Sabem realment qui som? (IV).