El gran i genial provocador atrevit i talentós; boig visionari; artista egocèntric sempre pel davant del seu temps; valent i irrepetible; cabronàs fins a la manipulació i a la catarsis del públic; i també complex; i no menys brillant cineasta Lars von Trier, ens explica sense voler, que el cine es, fonamentalment COM s’expliquen uns continguts. Continguts que poden ser històries extretes de la realitat, o extretes de la ficció pròpia o de la ficció d’altres; continguts que poden ser posicionaments conceptuals disfressats de trames argumentals, o afins o contraris, o admirats o detestats; però tots ells continguts que, els cineastes des de Einsestein saben COM explicar des de totes i cadascuna de les decisions que fan que una pel·lícula llueixi d’una manera o d’un altra. O, dit d’una altra manera, sobre l’art de fer cine. Contingut i forma. No ho volia dir, però quasi igual que l’arquitectura.

Com a trama de fons, el seu amor i admiració per un dels seus mentors, el poeta i fi cineasta danès Jorgen Leth, premiat l’any 1967 pel seu curt experimental “The perfect human”. I el desig del Lars de tornar a col·locar Jorgen en un primer pla vistós i internacional del mon del cine.

Per entendre la peli d’avui, hem d’entendre que, al 2000, Lars von Trier ja ha assolit una posició dintre del mon cinematogràfic. Després de les seves pelis experimentals del Dogma 95 més teòric, ha aconseguit fer un producte evolucionat, transcendint dogma, mes seu i personal, i que ja ha sigut premiat i tot a Cannes (Breaking the Wavesal 1996, The idiots al 1998 al i Dancer in the dark al 2000). Ja te al cap la trilogia americana que s’iniciarà amb Dogville que s’estrenarà al 2003, igual que la peli d’avui. 

Es des d’aquesta posició que Lars repte a Jorgen. Hem de puntualitzar que Lars és un triomfador exhibicionista, un pel incòmode i tot, i que Jorgen és un senyor delicat que s’estima més continuar en un cert anonimat intel·lectual i elegant. Lars repte al Jorgen a tornar a gravar el mateix contingut del seu curt del 1967, però amb les obstructions -condicions-, que ell li posi. Vol que el Jorgen espavili i es deixi de manies intel·lectuals. Vol provocar-lo. Vol que recuperi la vehemència de la joventut. Vol que s’equivoqui i aprengui de les equivocacions. Vol moltes coses que no li diu al principi. Però que després li explica en una meravellosa carta final que li envia.

Peli que trastoca -catarsis- i fa pensar mes enllà de la projecció i els comentaris. 

S’ha d’anar net i predisposat a una certa permeabilitat a veure-la. Com els grecs.

Ens trobem davant d’una producció ben allunyada del cine de yakuza de Kitano i encara més de les seves produccions més humorístiques com podria ser Humor Amarillo o les barreges d’humor absurd amb violència característiques de gairebé tota la filmografia del director japonés. Dolls és segurament la pel·lícula més intimista i melancòlica de “Beat” Takeshi.

La pel·lícula narra tres històries d’amor, que totes juntes —gràcies a un muntatge farcit de flashbacks i superposicions narratives—, aconsegueixen aproximar-nos a la difuminada frontera que hi ha entre el deliri i l’amor. La producció de Takeshi Kitano ens presenta sis personatges principals, dels que aparentment només un pateix trastorns mentals. Però, fins a quin punt l’amor farà que alguns  d’ells acabin comportant-se com autèntics bojos? L’objectiu d’aquest cinefòrum no és pas aproximar-se a Dolls per analitzar les situacions de persones que pateixen malalties mentals, sinó intentar entreveure fins a quin punt l’adjectiu “boig” pot estar ben emprat en una típica expressió lingüística com la de “boig d’amor”. A més, crec que pot ser molt enriquidor veure com són tractats aquests temes des d’una cultura tan distant per nosaltres com ho és la japonesa.

Fidelitat, compassió, culpabilitat, renuncia d’un mateix o obsessió són alguns dels temes clau per aproximar-se al film del mestre nipó, ja que són les que ens permetran descifrar al llarg del film quins poden ser els motius que porten a alguns dels protagonistes a traspassar el llindar del seny. O, potser tots els enamorats son autèntics bojos? Aquesta i més qüestions són les que intentarem debatre després del visionat de la pel·lícula.

Les assignatures d’habitat_i_espai, bases per la tècnica i dibuix proposen un clàssic del Lars von Trier, Dogville.

SESSIÓ ESPECIAL DE SUPORT A LES ASSIGNATURES: HABITAT I ESPAI, BASES PER LA TÈCNICA I DIBUIX.

Per tal de donar més eines als alumnes que cursen aquestes assignatures i que properament hauran de desenvolupar un exercici anomenat AIXECAMENT durant una setmana coordinat de manera transversal.

Un aixecament és una presa de dades i aquest film ens ajuda a reflexionar sobre que és el que determina que un espai sigui aquell i no un altre, quin elements son els mínims per poder identificar la realització d’una activitat, o per mostrar les característiques específiques d’un espai , o per donar l’ ambient necessari.

Visionar aquesta pel·li és una experiència que no et deixa indiferent. Es impossible veure-la posant el pilot automàtic com a voltes ho fem veient series o pelis més convencionals. 

Mai abans s’havia vist una singular posada en escena que és un elogi constant a la intel·ligència de l’espectador i a les seves capacitats creatives, un preciós poema moral i enriquidor passeig per els interiors del ser humà.

Dogville sacseja l’espectador des de l’inici, des de la presentació del poble que dona títol al film, amb un escenari extremadament minimalista més propi d’una obra de teatre. Quasi no hi ha decorat ni atrezzo. 

Aquesta inusual plantejament de posada en escena, acompanyat de l’ús de la càmera en mà, amb moviments lliures sembla buscar l’objectiu de distanciar l’espectador de la ficció que s’està representant, a l’estil de Bertolt Brecht, influencia confessada del director, per fer-lo conscient en tot moment de l’artificialitat del relat i l’obliga a analitzar el text i els elements mínims que suporten la història per fer una reflexió sobre el comportament dels personatges.

Un exercici que és molt propera a la d’un arquitecte que ha de decidir que és important per el projecte i com les diferents decisions que l’aniran conformant, afectaran substancialment la manera de viure de la gent.

En el film, el suau desenvolupament de la història dona un gir inesperat en el magnífic final que obliga a reinterpretar tant el conjunt de la historia com els diferents personatges

La forma i el fons del film son una unitat inseparable, i no sabem si admirar més la consciencia del relat, la mescla i renovació dels gèneres fílmics, el decorat_escenari, o el conjunt com a metàfora, la força de les escenes individuals, la magistral interpretació de la Nicole Kidman o el final operístic i demolidor.

El cinema de Lars von Trier és singular i apel·la sempre a la intel·ligència i la consciència de l’espectador i aquest film ho demostra en cada fotograma.

Aquesta peli forma part d’una trilogia inacabada, sobre els EEUU, anomenada USA, terra d’oportunitats, on Dogville és la primera i està ambientada a Colorado amb els gàngsters dels anys 30, Manderlay és la segona ambientada a Alabama amb la segregació racial i l’esclavitut i la darrera q està pendent s’anomenarà Washigton i es de preveure que apel·larà a les regles polítiques de la capital del país.

Crec que la peli té, a banda dels ingredients comentats de suport a l’Aixecament, molts altres ingredients de reflexió més general sobre viure en comunitat i les regles de convivència que caracteritzen una societat. 

No us la perdeu... segur que no us deixa indiferents!

2003: Premios David di Donatello: Mejor film de la Unión Europea

2003: Festival de Cannes: Nominada a la Palma de Oro (mejor película)

2003: Premios del Cine Europeo: Mejor director y fotografía

A través de l’exemple d’un petit poble d’Orient Mitjà en que la tradició exigeix a les dones anar a recollir aigua, pretenem reflexionar sobre les tasques reproductives, necessàries per a la cura de le persones i per a la vida en general. En aquesta pel·lícula, Leila proposa una vaga de sexe per tal de canviar l’ordre establert. T’has preguntat mai què és la divisió sexual del treball i perquè existeix? Quines eines tenim per a transformar la societat? Aquestes són algunes de les preguntes que guiaran el debat, així com la reflexió sobre els prejudicis que tenim cap a altres cultures no occidentals. A una setmana vista del 8 de març, creiem que pot ser molt positiu posar sobre la taula quin és el paper de la dona a la nostra societat i quins són els reptes als quals ens enfrontem. Vine i participa!

“... la idea de Billy Wilder era fer un film sobre un home tot sol submergit en la multitud i expressar la seva solitud en totes les situacions. Ho explica mitjançant un empleat d’assegurances, perdut en la immensitat d’una oficina plena d’empleats idèntics.

Si el decorat era molt gran, l’home semblaria més petit. El meu problema era construir l’oficina més gran del món. Vaig anar a veure les oficines més grans de Nova York, però no vaig trobar res satisfactori, ja que totes estaven dividides en seccions. Va ser necessari trobar un truc: dissenyar un decorat a plató on la perspectiva jugava un paper decisiu. El decorat era bàsicament el sostre, dissenyat amb una perspectiva forçada que accentuava l’efecte de profunditat. El plató tenia seixanta per quaranta però el joc de la perspectiva creava la il·lusió d’una major profunditat. La major part de preses afavorien el sostre, això era un avantatge, ja que el fons quedava difuminat i l’espectador es concentrava en l’acció dels actors a primer terme. Al fons uns nens darrere les màquines d’escriure en miniatura, juntament amb petites siluetes retallades que, amb uns mecanismes, permetien animar-les.

L’apartament de Jack Lemmon, vam decidir situar-lo en un d’aquells immobles sòrdids que hi ha en els barris elegants que s’han deixat degradar com Harlem. Per moblar l’apartament havíem de partir del personatge. Les persones revelen a través dels seus mobles el que són o el que volen ser. Què tenim? Un petit home que no guanya gaires diners, per tant el mobiliari és vell, i el vellut del sofà tronat. Què hi podem posar en aquest apartament? Doncs reproduccions barates de pintors moderns com Mondrian o Chagall, comprades al museu d’art modern. La gent es rodeja d’allò que els agrada. Els museus, que són molt important en la vida dels novaiorquesos, ja que s’hi pot menjar per pocs diners. No tenen molt temps per dinar i per tant, sempre troben als museus cafeteries barates i de bona qualitat on poden tenir una satisfacció cultural afegida. Aleshores, aquestes persones freqüenten el museu que tenen més a prop del seu treball. Això no passa a França: Quin petit empleat anirà a dinar a la cafeteria del Pompidou? Anirà al bar de la cantonada!!

Les reproduccions que compra al museu són la solució que jo he trobat per expressar que és algú que està de lloguer, de pas, que no considera el seu apartament com un mitjà per progressar a la vida. En el fons és un pobre miserable, però Wilder sap expressar aquesta trista solitud més aviat alegre, ja que tot el que passa al seu entorn és divertit....” (Alexandre Trauner, Décors de Cinéma: Entretiens avec Jean-Pierre Berthomé, 1988). 

El dia que em vaig plantejar participar en el cinefòrum em van venir ràpidament dues pel·lícules al cap. Són les dues en les que penso just ara. No imaginava que fos tan difícil triar quelcom per compartir amb els altres. Imagino que és un tema d’expectatives.

Analitzant el dilema he vist que una de les pel·lícules era una creació rodona de principi a fi, que funcionava, que era bonica, poètica i intencionada. L’altre era molt criticable, grotesca i plenament susceptible a ser una mala elecció pel cinefòrum. “Lleva los códigos del erotismo de alto voltaje (lindando con el porno) al territorio de su cine primario y burdo, claustrofóbico y ególatra, exuberante y exhibicionista, tan grave en sus formas como banal en su contenido.” Certament m’he decantat per la segona.

La realitat és que no en tinc ni idea de cine i de fet, en veure aquesta pel·lícula vaig sentir que hi havia coses que no acabaven d’encaixar però així i tot em va semblar un pel·lícula genial. Com a mínim el primer cop que es veu. Val la pena passar dilluns a veure-la, perquè és una pel·lícula que trenca, sigui en una direcció o en l’altre, però crec que això sempre és interessant. Perquè potser nosaltres si som capaços d’anar més enllà...

Love de Gaspar Noé és un film que ens intenta parlar de l’amor a través del sexe. T’atreveixes tu a fer-ho? 
Només apte per sàdics romàntics (GJ).  

Iniciem una sessió amb Javier Fesser de taló de fons, on profunditzarem en l’ètica i els principis humans des d’un punt de vista on tots puguem trobar-nos. A través de la història de la Binta i el seu poble, el director ens fa fer un exercici sobre què ens és essencial a la vida. Fesser aconsegueix a través de la ficció i sense que te n’adonis endinsar-te en les grans preguntes de la vida amb humor (el seu gran medi cinematogràfic) i tendresa. En aquest cas ho farem amb un migmetratge que remou cos i ment, que ens porta a reflexionar sobre molts temes diversos, però ens focalitzarem en la societat, la vida laboral i la persona.

Binta y la gran idea, fa una crítica a tot allò que ens ve imposat de forma implícita en la nostra vida i en la nostra societat, que ens fa creure el què i el com de les coses i ens ho projecta en diferents generacions. Fent referència, per exemple, als patrons jeràrquics, a certes actituds acceptades socialment i l’egoisme humà per a mantenir el domini. Però també ens ensenya que som nosaltres els que podem canviar aquestes normatives establertes. Un migmetratge que traspua amor cap a la veritat i la il·lusió de portar una vida en concordança amb el que pensem amb el cap i sentim amb el cor. Una de les tasques més difícils amb la que lluitem cada dia, però que de ben segur ens porten a viure una vida realitzada.

Com a ajudant de direcció i que també es pot portar a la vida de persona el que puc dir és que una ficció com la Binta ens reafirma la necessitat i total eficiència del treball en equip per a aconseguir els objectius que tenim, per treballar amb llibertat i comoditat. Així com ens demostra que mantenir la coherència dels principis ètics amb el que fem en el nostre dia a dia ens porta a sentir-nos realitzats tan laboral com personalment i a tenir una vida amb qualitat.

Sou tots benvinguts a viure aquesta experiència conjunta on cineastes i arquitectes podrem dialogar sobre la vida, la feina i la importància de deixar el món una mica millor de com l’hem trobat (AJ). 

Anna Jorquera és ajudant de direcció i ha treballat en pel·lícules com Matar a Dios o la sèrie Nit i Dia. Amb la projecció de la pel·lícula Binta y la gran idea, ens porposa dialogar sobre la vida, la feina i la importància de deixar el món una mica millor de com l’hem trobat. 

Aquesta serà potser una de les últimes pel·lícules del cinefòrum degut a la poca participació que hi ha. Això suposa certa pressió. No sé si hauria d'haver canviat la meva proposta, després de tot, hi ha tantes pel·lícules que encara no hem vist junts... ni tan sols Metropolis que dóna nom a la petita família que es va formar per donar suport a aquesta iniciativa genial, i que ara per diversos motius està minvant. En tot cas, en un optimisme a la desesperada he seguit amb el previst perquè m'agradaria pensar que sabrem retrobar-nos per a mantenir el vaixell en marxa.

En tot cas, pel que fa a la pel·lícula, el planeta salvatge és un món fantàstic —de ciència ficció 'setentera'— que em transporta a un imaginari surrealista i a una estètica psicodèlica amb un rerefons de crítica a l'hegemonia antropocèntrica... (FXR). 

Hi ha pel·lícules que capten l’atenció d’un arquitecte per la proximitat temàtica. N’hi ha d’altres que ho fan perquè la seva mirada sobre el món ens captiva o ens porta a l’enganyós terreny de la complicitat. Peter Greenaway és autor d’algun film d’aquesta segona categoria. No em refereixo a The Belly of an Architect (1987), que podria passar per ser una obra del primer grup, sinó a la seva segona pel·lícula, El Contracte del Dibuixant. 

És una obra que marca una generació que ara estem rondant, per damunt o per sota, els 50 i ho aconsegueix gràcies a la mirada particular del director, construïda amb rigor i capacitat pel joc a parts iguals. L’acció està localitzada a finals del segle disset en el manor anglès de Groombridge Place, obra de l’arquitecte Philip Packer (sembla ser que projectada amb la col·laboració de sir Christopher Wren). 

El món que construeix Greenaway no intenta acostar aquella realitat distant sinó mantenir-la lluny —fins i tot amb el treball alienant dels actors— i transformar-la augmentant-la fins a extrems, de vegades, grotescos, com acaba passant amb la pròpia trama argumental. Però la música de Michael Nyman és potser el ‘personatge’ que millor sap interpretar aquest desig de llunyania i desmesura. Prenent com a base Henry Purcell, la banda sonora és capaç de transmetre el ritme adequat a cada moment, fins el punt d’encomanar al sentit de la vista la tensió de l’escena. Versiona —i distorsiona— Purcell en un exercici musical brillant, hipnòtic i reiteratiu, que dialoga a la perfecció amb el missatge igualment hermètic de les imatges. 

És difícil sentir empatia pels personatges —així ho deu voler Greenaway, amb totes aquestes precaucions gairebé mecàniques— i, no obstant, també és difícil apartar la mirada i l’oïda de la pantalla. Proveu-ho si no; «chasing sheep is best left to shepherds» (PF). 

El cinema d’Alejandro G. Iñarritu, no deixa indiferent a ningú o almenys a ningú que tingui interès en el cinema i és precisament per això que l’he triat i Birdman és per mi la seva obra més personal i per tant la més interessant. Si hi ha alguna característica que defineixi Iñarritu és la seva passió que moltes vegades és grandiloqüent i embafadora, fent que algunes de les seves obres anteriors siguin pretensioses i artificials.

Birdman però, és tot el contrari, aquí Iñarritu fa un exercici d’humilitat i sentit de l’humor, abordant la pel·lícula amb una barreja de comèdia negra, drama psicològic i cinema fantàstic, d’una manera intel·ligent, imaginativa i equilibrada.

Birdman és també, una crítica acida del món del show business, i per tant d’ell mateix i del món que l’envolta, de manera que s’ha agut de despullar i exposar a la vista de tothom el seu ego i les seves inseguretats, a través dels ulls de Riggan Thomson (meravellós Michael Keaton, segurament en la seva millor interpretació), un actor de Hollywood en hores baixes que ho arrisca tot per produir, dirigir i protagonitzar la coneguda obra de teatre “De què parlem quan parlem de l’amor” de Raymon Carver, per tal de recuperar el seu prestigi i a la vegada fer un salt qualitatiu en la seva carrera i passar a ser un artista en lletres majúscules.

En aquest viatge Iñarritu ens porta literalment de la mà, fent-nos entrar en el submón de les bambolines d’un teatre de Broadway on trobarem tot un conjunt de personatges, interpretats magistralment, per uns actors que voregen la perfecció (Edward Norton, Naomi Watts, Emma Stone...) amb totes les seves pors i inseguretats, que es mostren sense filtre davant la càmera, fent-nos observadors privilegiats d’una experiència de vida en directa.

Tot això està rodat amb una precisió i mestria impressionants, en un fals pla seqüència en què la càmera persegueix als actors per tots els espais del teatre i exteriors, obligant-los a actuar de manera mil·limètrica i coral, doncs l’error d’un sol pot espatllar el treball de tot el conjunt.

I per la part que em toca, com a director d’art he de dir que els decorats estan perfectament adaptats a aquesta manera de rodar tant precisa, fent que tot flueixi amb perfecta naturalitat. Com podeu veure la passió traspua per tots els racons d’aquesta pel·lícula que no us podeu perdre i si ja l’heu vist, teniu l’oportunitat de tornar-la a veure per comprovar que hi ha tants matisos que és com si la veiéssiu per primera vegada.(BG). 

Balter Gallart ha sigut director d’art en pel·lícules com Los girasoles ciegos, Los ojos de Julia, El cuerpo i Los últimos días. Ha treballat amb directors com Lluís Maria Güell, José Luis Cuerda i Bigas Luna. Ha sigut nominat dues vegades als Premis Goya i quatre als Premis Gaudí, dels quals n’ha guanyat dos per, Los últimos dias i Anacleto: Agente secreto.

No sé mi com començar a descriure aquesta pel·lícula sense fer spoilers, perquè qualsevol cosa que en digui és susceptible a quedar-se en la teva memòria i espatllar-te part de la trama. Així que si no l’has vista i per tant és el primer cop que la veuràs, t’envejo. M’encantaria poder-la torna a veure amb els teus ulls i sentir el que vaig sentir el primer cop que la vaig acabar. Aquest serà el meu cinquè, i com més la miro més detalls trobo i més m’agrada. 

Donant quatre pinzellades per sobre, la pel·lícula tracta de dos mags d’escenari (interpretats per Christian Bale i Hugh Jackman) que són rivals i intenten superar-se un a l’altre de forma obsessiva en ple Londres del segle XIX. I aquí no estem parlant de mags de Harry Potter, no. Aquests dos són dels que s’entrenen per fer sortir coloms de dins el barret i deslligar-se les mans mentre s’ofeguen dins d’un tanc ple d’aigua. Només per veure com se les empallegaven en aquella època per fer tots aquests trucs, la pel·lícula ja val la pena.

En el discurs inicial, el gran Michael Caine ens explica que tot truc de màgia ha de tenir aquests tres actes: el primer, la Presentació —on el mag t’ensenya un objecte ordinari, com una baralla de cartes, i te’l dóna perquè l’examinis—; el segon: el Gir —on el mag fa que aquest objecte passi d’ordinari a extraordinari—; i tot i que estiguis sorprès aquí encara no aplaudiràs, perquè fer desaparèixer un objecte no és suficient. L’has de fer reaparèixer. I és per això que tot truc de màgia té un tercer acte, el més difícil: el Prestigi. I aquesta pel·lícula en sí mateixa és un gran truc de màgia.

És una oda al cinema i a la creativitat que té aquest art per explicar històries. I aquí qui ens fa de mag és un dels genis en inventar-se noves tècniques narratives: Christopher Nolan. Cineasta odiat per la majoria de cinèfils de la vella escola, aquest home porta a l’esquena pel·lícules contemporànies que s’han convertit en clàssics de culte a l’acte: Interstellar (2014), Dunkirk (2017), Inception (2010), The Dark Knight Trilogy (2005, 2008, 2012), Memento (2000), Insomnia (2002) i Following (1998). I The Prestige per mi és la millor de totes.

Què més puc dir per animar-te a venir a veure-la? Que tindrem també en pantalla a les fantàstiques Scarlett Johansson i Rebecca Hall. I fins i tot a David Bowie fent-nos una interpretació esplèndida i misteriosa de Nikola Tesla. La fotografia i la direcció artística van estar nominades a un Oscar, la banda sonora a càrrec de David Julyan és corprenedora, les interpretacions són magnífiques i el guió (adaptat del llibre homònim de Christopher Priest de l’any 1995 pel mateix Nolan i el seu germà) és impecable.

En definitiva, és una pel·lícula que cal veure i millor amb gent amb qui la puguis discutir després. Perquè creu-me, ho necessitaràs (AO).