Una experiència singular

El 1994 es posava en marxa un curs d'introducció, aprofitant l'oportunitat de tenir una entrada d'estudiants el febrer que disposaven de tot un quadrimestre abans de començar el curs regular. El curs ha evolucionat des de llavors, adaptant-se als diversos plans d'estudis, amb diferents professors coordinadors —Xavier Monteys, Isabel Crespo, Pere Fuertes, Anna Puigjaner, Núria Salvadó, Amadeu Santacana— i una part substancial dels estudiants de l'escola que n'han format part durant el seu primer quadrimestre o, més endavant, com a professors júnior. 

Ara, amb el canvi d'entrada al grau, el curs desapareix però amb la voluntat explícita d'incorporar-ne la dinàmica acadèmica a la fase incial, transformant-la cap a una major integració del coneixement que reverteixi en la qualitat de l'aprenentatge.

El número #250 de la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme, de 2006, dedicava al curs un article en el que hi podem llegir: 

"Sovint les bones idees sorgeixen involuntàriament, fruit de la necessitat, quan estem simplement tractant de sortir d’un embolic… Així va succeir amb la invenció del Curs d’Introducció a l’Arquitectura que s’imparteix des del 1994 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès.

La idea va ser d’en Xavier Monteys, aleshores director de l’escola [...] "Faríem una universitat atractiva! Faríem un curs d’una escola d’arquitectura desitjable [...] en la qual els estudiants serien també professors: els de l’últim curs ajudarien els del curs d’introducció...

...una escola d’arquitectura en la qual no estaria tot dominat per la por al fracàs...

...a la qual els professors no anirien a treballar cadascú tancat a la seva assignatura, departament o laboratori... 

...a la qual s’ensenyaria i s’aprendria arquitectura, i no assignatures...

...a la que les relacions no estarien presidides per la desconfiança...

...amb un aprenentatge vertaderament voluntari, i no com a tantes assignatures optatives, a les quals només es pot escollir el mal menor...

...que els estudiants no percebrien com una odiosa cursa d’obstacles cap a l’obtenció d’un títol...

...una escola a la qual els estudiants arribarien cada matí tot preguntant: avui què fem?...

...perquè aprendrien arquitectura en contacte directe amb ella, la seva mida mesurant-la cos a cos, les seves formes estructurals comprovant amb les mans les diferents tensions, la seva construcció construint, la seva història recorrent la ciutat edifici rera edifici, el funcionament de la ciutat submergint-se en les seves entranyes per la xarxa de clavegueram...

...una escola d’arquitectura a la qual els estudiants aprendrien de la única manera en què és possible fer-ho: volent. Perquè hom només aprèn el que vol aprendre, ja ho hauríem d’haver notat...".

Ponts de fusta i fil

Probablement, els 'ponts' que, curs rere curs, cobreixen el vestíbul de l'escola són la imatge més palpable del rastre que el Curs d'Introducció ha deixat durant tots aquests anys en diverses generacions d'arquitectes formats a l'ETSAV. Una imatge literal i figurada de l'esforç col·lectiu d'estudiants i professors que caldrà saber incorporar adequadament en la fase inicial. L'article que la plataforma Dobooku dedica a aquest esdeveniment pot servir per a il·lustrar la qualitat dels resultats i, sobre tot, l'interès que aquesta petita cerimònia desperta entre tota la comunitat de l'escola:

"Dos mesos després d'entrar a l'escola d'arquitectura ETSAV, els alumnes s'enfronten a un dels reptes més esperats i celebrats de la carrera: la construcció d'un pont de llistons de fusta. Sense cap dubte, la posta en càrrega dels ponts s'ha convertit en un espectacle que aglutina professors i alumnes de tots els cursos, gairebé un ritual de benvinguda, ple d'admiració i respecte".

Imatges del curs 2012-2013, coordinat per l'Anna Puigjaner.