Vés al contingut (premeu Retorn)

   

Cinefòrum ETSAV

dilluns 2 de des, 20h a la Sala d'Actes "Lesbofòbia"
Cinefòrum ETSAV

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Lesbofòbia

2 de desembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Què diuen les bolleres sobre la Lesbofobia?
Veniu AQUEST DILLUNS Us portem un docu amb veus i reflexions molt canyeres sobre com és ser lesbiana en una societat lesbofòbica. Briguitte Vasallo, Clara Peya, Akelarre i més companyes ens expliquen les seves experiències i reflexions en el film.
Sovint es banalitza, s'invisibilitza i es col·loca en un segon pla la violència que pateixen a diari les bolleres. Des de Fúria pensem que cal molta feina als Vallesos al respecte i que és urgent prioritzar espais que donin veu a lesbianes dins de les lluites feministes i LGBTQI+(GSRDI). Espais de l'Acadèmia i Universitat poques vegades posen al centre aquestes qüestions i la crítica no arriba als estudis que es basen en un pensament cisheterosexual i patriarcal, entre d'altres.

Lesbofòbia. Un documental i deu respostes. Ens porta a reflexionar amb profunditat i d'arrel sobre la lesbofòbia i la seva intersecció amb altres violències. A través de testimonis reals, el documental ens endinsa i convida a tocar el moll de l'os de la qüestió, com també intentar donar respostes i solucions a aquest tipus d'opressió.
Creación Positiva ens acompanyarà amb un col·loqui posterior moderat per participants del documental i així resoldre dubtes, generar debat i reflexions entorn aquesta temàtica. L'espai comptarà amb una traductora de llengua de signes per a qui ho necessiti i també amb el travestidor de Fúria Desviada.
Us hi esperem!

La Doncella

25 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Pol Mensa ens explica:

Jo em vaig arribar a ennuegar al cine bebent aigua amb alguna escena, casi m'ofego, és realment emocionant.
És un "thriller psicologico erotico" (segons la wikipedia) basada en una novela historica de crim galesa.
La novela està ambientada a l'epoca victoriana mentre que la peli es situa a korea en plena ocupació japonesa. Ja només això dona per un setting potentíssim on es barregen interiors victorians amb espais 100% japonesos.
Una de les protagonistes dorm en una cambra amb llit occidental de matrimoni mentre l'altra dorm a l'armari igual que el doraemon. I la trama millor, però per saber-la haureu de venir.
Si dubtéssiu mireu el trailer, no té spoilers i emmarca molt bé l'ambient de la pel·licula.
De fet, fins i tot si no voleguessiu veure mai la pel·licula, mireu el trailer. uf, el trailer és bo bo, mireu-lo siusplau.

El ahorcamiento

18 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

F. Xavier Ruiz Safont ens explica:

Som els espectadors d'una cambra d'execucions al Japó al 1942. La nació condemna a un home coreà acusat d'una violació amb assasinat. Al ser penjat, l'home perd el coneixement però no mor, i en llevar-se ha perdut la memòria oblidant també el crim que havia comès. Aquest fet obra un debat bastant ampli sobre la pena de mort. Sobre l'aplicació del poder per part d'un estat en nom de la nació, i el paper del ciutadà espectador davant aquesta situación. I sobre la persona en si, quin valor té una vida humana i què defineix abans una persona, els seus actes o la seva consciencia? 

Vaig mirar aquesta pel·lícula després de llegir aquesta cita: "No accepto això. Què és una nació? Ensenya-me'n una! No vull ser assassinat per una abstracció." 

 

Synecdoche, New York

11 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Álvaro Madero ens explica:

Si Charlie Kaufman hubiese optado por ser pediatra antes que cineasta y llevásemos a nuestro nene acatarrado a su consulta lo primero que nos diría es que va a fallecer en breves. Tras ver nuestra cara de puro terror rectificaría ligeramente y nos diría que no hemos de preocuparnos, que sólo es un catarro, pero que cada decisión que tomemos nos conducirá a la muerte. Para nuestra suerte, Kaufman prefirió ser cineasta y crear Synecdoche New York y decirnos en cada escena que la muerte planea sobre nosotros como un ave omnívora que ha puesto sus ojos en nuestra nuca.


Ante la pregunta sobre dónde reside la maravilla en esta película empeñada en recordarnos el destino de nuestras vidas, respondo arguyendo dos motivos: el estilo narrativo de Kaufman (los ecos kafkianos que pululan por la película y el uso de la hipérbole para darle forma a los miedos de Cotard). Y junto con esto el carácter exorcizante de la película: nuestros miedos pueden aflorar para que, de este modo, nos sean conocidos y podamos dejarlos atrás.


La película quiere ser un espejo que refleje nuestras existencias míseras al modo del personaje creado por Kaufman cuando intenta crear una obra “honesta” que refleje perfectamente la vida. He ahí el motivo del tropo escogido por Kaufman para titular su obra: la sinécdoque. Una parte por el todo, la existencia de Cotard contiene las nuestras. Y aflorar siempre es algo bonito, incluso cuando se trata de la pestilente flor de Indonesia que puede rebasar los dos metros de altura.

Dirty Pretty Things (Negocios ocultos)

4 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

La filmografia del director Stephen Frears sovint ha retratat situacions ambientades en la classe treballadora, immigrant i amb economia precària. A la pel·lícula que us proposem apareixen novament aquests tòpics però en aquest cas, al voltant d’un hotel de reputació dubtosa de Londres. Aquesta situació ens servirà per reflexionar al voltant dels dos termes que suggereix el títol traduït de Dirty pretty things: negoci i ocultació en relació a un dels artefactes turístics més evidents com és l’hotel.

Dins i fora d’aquest edifici es fa present un inframón londinenc estretament vinculat al seu negoci principal d’allotjar turistes. Uns altres col·lectius ocults formen part del mateix sistema: des del personal de la neteja de les habitacions a d’altres relacionats amb activitats il·legals que es beneficien del sistema i que han de romandre invisibles.

Proposem aquesta pel·lícula per desencadenar la sospita -cada vegada més real- que la presència del turisme dintre d’una ciutat arrossega col·lectius necessaris amb condicions de vida precàries que depenen de la seva activitat principal, i altres activitats paral·leles de caràcter il·legal.

Amb aquest hotel com a excusa, es pretén reflexionar sobre quina és l’aportació real que l’activitat turística porta a la ciutat, més enllà del benefici econòmic de l’operador privat. Sembla que tot allò que pot regular l’administració i les normatives sectorials confronta amb un inframón que s’autoregula de manera oculta o menys evident.

El Verdugo

28 d'octubre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Miguel Usandizaga:

"Se suele decir que El verdugo, de Luis García Berlanga, es una película de humor negro. Veamos. Qué es humor nos lo explica Henry Bergson al diferenciarlo de la ironía: la ironía describe el mejor de los mundos posibles, y finge creer que es la realidad; el humor, en cambio, describe la realidad y finge creer que es el mejor de los mundos posibles. La sonrisa irónica critica, desprecia y es un instrumento de los poderosos. El humor, la risa, es el refugio de los pobres.
Un par de ejemplos de humor muy próximos a El verdugo: la película La vita é bella, de Roberto Benigni y el comentario de Pedro Muñoz Seca a sus carceleros en Paracuellos del Jarama en 1936: podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna e incluso— como vais a hacer— mi vida. Pero hay una cosa que no podéis quitarme: ¡El miedo que os tengo!
Ahora que lo pienso, no se me ocurre ningún humor distinto del negro, del de los que sufren y pasan miedo. Como el cabo Barthas y sus compañeros que, durante un bombardeo, acurrucados en la trinchera, vieron que entraba un obús a un par de metros de distancia y se empotraba blandamente, sin estallar, en el barro de la trinchera. Estallaron en carcajadas. 
En estos tiempos estúpidos en los que a tantos (¡y no tantas!) les hacen ilusión las guerras, y se esfuerzan en odiarse para que empiecen, la visión de El verdugo es absolutamente necesaria. Nos enseña que lo verdaderamente malo no es morirse, porque como decía – con ironía –  Madame du Deffand (según la traducción de Fernando Savater): ¿Aprender a bien morir? ¡Qué tontería! A todos los que he visto hacerlo, lo han hecho estupendamente, y a la primera. 
No, lo malo no es morirse: lo verdaderamente malo es matar. Ser verdugo. Ni se os ocurra. Evitad las situaciones de riesgo. Muchas gracias. (Muchas gracias, como pasó a titularse una revista de la transición del franquismo a la democracia, cuando la censura la prohibió. Antes, y no entendíamos por qué, el título era Por Favor. También merece la pena releerla).”

The tree of live (El árbol de la vida)

21 d'octubre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

El xavi, l’aleix i l’andrea ens expliquen:

Se dice que la música es la forma de arte más abstracta. Se dice que allí donde no llegan las palabras, empiezan las melodías. No es del todo cierto puesto que hay novelas mucho más viscerales que cerebrales como podría ser el caso de ‘Las olas’ de Virginia Woolf. Lo que sí es verdad es que la música apela a lo sensorial, por lo que podría decirse que esta película es de algún modo musical. Apenas hay diálogo. Las imágenes crean un paisaje emocional que, vista la construcción en su conjunto, se muestra eficaz como un martillo. Se cumplen así las instrucciones de Borges para la poesía: “Dos deberes tendría todo verso: comunicar un hecho preciso y tocarnos físicamente, como la cercanía del mar”.

Como cualquier forma de arte, esta obra pretende ser pregunta antes que respuesta. Una pregunta que abarca desde el recuerdo toda una vida y su sentido y con ella, por supuesto, sus dos caras más visibles: eros y tanatos. Sobre todo la pequeña muerte de los que sobrevivimos a nuestros muertos. La divinidad calla frente al dolor pero el silencio y la luz no dejan de insinuarse. No es una película para todos los paladares pero, si se acepta la propuesta, la experiencia será grata. Como todo en la vida: la Tierra se abre, el Hombre propone y Dios dispone.

La casa de Jack

30 de setembre, 19 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Enguany l’Assamblea d’Estudiants de Filosofia de la UB Raval repren el Cinefòrum encetant un nou curs.
La pel•lícula proposada és “La casa de Jack” de Lars von Trier i s’inscriu en el cicle “Amort” organitzat pel Metropolis Cinefòrum - ETSAV
Aprofitant la benentesa considerem el film de prou interès com per plantejar un debat obert en torn els temes de l’arquitectura i la mort des d’una perspectiva ètica i estètica. Reflexionarem sobre:

  • Existeixen límits ètics per la creació, creieu que haurien d’existir? L’artista com a projector de valors, té una responsabilitat amb la societat? O la societat cap a l’artista?
  • L’art serveix per a alguna cosa? Quins valors connota el que considerem artístic?
  • Té voluntat pròpia la matèria? Hi ha relació entre art i mort? En què es diferencia un enginyer d’un arquitecte?

La délicatesse

23 de setembre, 20 h, Sala d'Actes
Títol:La délicatesse
Any:2011
Durada: 1h 48min
País:França
Director:David i Stéphane Foenkinos
Genre: Comedia Romántica
La délicatesse (2011) és l'òpera prima del autor i director David Foenkinos que adapta la seva vuitena novel·la per portarla a la gran pantalla.Un film molt apropiat per començar el cicle AMORT d’enguany.
La película ens narra el amors i morts de la vida de la Nathalie (Audrey Tautou). Després de la pèrdua del seu primer amor, un amor jove i sense complicacions, la Nathalie s’enfonsa i es refugia en el seu treball per enfrontar-se al dol. Al cap d’uns anys coneix de forma inesperada a en Markus (François Damiens), un company de feina que la fara tornar a pensar amb l’amor.
Forum:
La història tracta i ens serveix per parlar no només de l’amor i la mort, sinó també de la perspectiva que ens dona el pas del temps i el perjudicis que a vegades té la societat, un exemple clar és la incredulitat dels amics de la Nathalie quan els hi presenta en Markus. El teatre i l'òpera també son temes presents durant tota la pel·lícula.
Playlist:
- Tristan und Isolde prelude: Langsam und smachtend (Richard Wagner)
- Mon chevalier (Émilie Simon)
- It's a wonderful life (sparklehorse)
- Friends to Lovers (AlunaGeorge)

Metropolis

16 de setembre, 20 h, Sala d'Actes

Clara Rosell ens explica:

Tres motius per venir a veure "Metropolis".
El primer, i el principal, perquè és un clàssic. Un dels primers clàssics que passem al cinefòrum, que a més dona nom a aquest. Una pel·lícula que s'ha de veure, almenys, un cop a la vida. La epl·lícula més retallada de la història, més estudiada i analitzada, i en el seu moment, més costosa i ambiciosa d'Europa. Amb un missatge moral que, com George Orwell a "1984", et sorpren de la seva actualitat.
E n segon lloc, perquè representa un canvi, i inici, de com avui en dia coneixem l'escenografia. Tot i que el disseny dels decorats segueixen sent expressionista, deixa a part la distorsió de les superfícies, afegeix la tercera dimensió i , tot i que es reconeix un cert realisme, es caracteritza per la cimplicitat d'aquest.
Per últim, perquè hi ha fòrum. És una pel·lícula on trobarem multitud de temes a parlar. Hi ha una gran abundància de referències religioses, la dualitat entre el Bé i el Mal, classes socials en oposició, i sobretot, i el més valorat, el seu estil visual: on la majoria dels plans i moviments de càmera estan acordament compassats, emfatitzant així l'escena i el seu missatge. On millor que al cinefòrum per veure aquesta gran pel·lícula del cinema.