Si parlem de desamor, cal parlar de Wong Kar-Wai.

Aquest director de cinema hongkonès ha fet del desamor el tema principal de molta de la seva filmografia. El desamor com a traïció a la felicitat de la vida quotidiana en parella on l’abandó dels personatges és la excusa per fer aflorar un cúmul d’emocions calidoscòpiques: ràbia, dolor, decepció, anhel, melancolia, depressió, soledat i un desig de venjança contingut per la tendresa cap a la parella, perquè encara es conserva l’esperança de recuperar allò perdut

La narrativa de Wong-Kar-Wai és un estudi cinematogràfic i psicològic dels cors trencats, transformant les escenes d’intimitat en petites batalles personals èpiques on els personatges, aparentment previsibles i transparents, no responen als seus patrons de conducta i deixen de comportar-se com s’esperaria, perquè només els queda l’opció de participar de la ruptura a través del canvi radical en les seves accions.

El moment àlgid de l’odissea del desamor en la filmografia de Wong Kar-Wai, es troba en la peli que us proposem, que forma part d’una trilogia juntament amb Days of Being Wild (1990) i la posterior 2046 ( 2004)

Les tres tenen en comú que la tragèdia afectiva s’assumeix en un moment històric trist per a Hong Kong i per a la resta de la Xina: El naixement de la metròpolis i la pèrdua de la seva vida tradicional a causa de la industrialització, en plena revolució cultural xinesa.

La critica internacional considera que amb a la peli que us proposem, Wong Kar-wai va trobar el seu registre d’estil, un estil molt peculiar i esteticista que ja tindrem temps de comentar...;)

Estrenada en el nostre país com “Deseando amar” però sobretot coneguda amb el títol anglès “In the Mood for Love”, cal posar de relleu el seu títol original “ Fa Yeung Nin Wa”, que vol dir La magnificència dels anys passa com les flors, títol d’una cançó de Zhou Xuan, la cantant i actriu asiàtica més famosa de mitjans del segle XX.

El títol original evoca clarament que el temps és un ingredient clau en l’amor i el desamor i en aquesta peli esdevé també una característica cinematogràfica, explorada magníficament.

Per últim destacar la banda sonora preciosa que acompanya el film, sobretot Yumegi’s Theme del compositor japonès Shigeru Umebayashi, que si no coneixeu, ja no podreu oblidar mai.

No us la perdeu... és un film imprescindible.

Per a mi va haver un abans i un després d’aquesta peli que és una de les meves preferides.

2 de desembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

25 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Pol Mensa ens explica:

18 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

F. Xavier Ruiz Safont ens explica:

Som els espectadors d'una cambra d'execucions al Japó al 1942. La nació condemna a un home coreà acusat d'una violació amb assasinat. Al ser penjat, l'home perd el coneixement però no mor, i en llevar-se ha perdut la memòria oblidant també el crim que havia comès. Aquest fet obra un debat bastant ampli sobre la pena de mort. Sobre l'aplicació del poder per part d'un estat en nom de la nació, i el paper del ciutadà espectador davant aquesta situación. I sobre la persona en si, quin valor té una vida humana i què defineix abans una persona, els seus actes o la seva consciencia? 

Vaig mirar aquesta pel·lícula després de llegir aquesta cita: "No accepto això. Què és una nació? Ensenya-me'n una! No vull ser assassinat per una abstracció." 

11 de novembre, 20 hores a la Sala d'Actes de l'ETSAV

Álvaro Madero ens explica:

Si Charlie Kaufman hubiese optado por ser pediatra antes que cineasta y llevásemos a nuestro nene acatarrado a su consulta lo primero que nos diría es que va a fallecer en breves. Tras ver nuestra cara de puro terror rectificaría ligeramente y nos diría que no hemos de preocuparnos, que sólo es un catarro, pero que cada decisión que tomemos nos conducirá a la muerte. Para nuestra suerte, Kaufman prefirió ser cineasta y crear Synecdoche New York y decirnos en cada escena que la muerte planea sobre nosotros como un ave omnívora que ha puesto sus ojos en nuestra nuca.

Ante la pregunta sobre dónde reside la maravilla en esta película empeñada en recordarnos el destino de nuestras vidas, respondo arguyendo dos motivos: el estilo narrativo de Kaufman (los ecos kafkianos que pululan por la película y el uso de la hipérbole para darle forma a los miedos de Cotard). Y junto con esto el carácter exorcizante de la película: nuestros miedos pueden aflorar para que, de este modo, nos sean conocidos y podamos dejarlos atrás.

La película quiere ser un espejo que refleje nuestras existencias míseras al modo del personaje creado por Kaufman cuando intenta crear una obra “honesta” que refleje perfectamente la vida. He ahí el motivo del tropo escogido por Kaufman para titular su obra: la sinécdoque. Una parte por el todo, la existencia de Cotard contiene las nuestras. Y aflorar siempre es algo bonito, incluso cuando se trata de la pestilente flor de Indonesia que puede rebasar los dos metros de altura.